UNA EDICIÓ EXTRAORDINÀRIA. Quan comença l'any sempre m'agrada tornar als clàssics. I per un atzar m'ha caigut a les mans El quadern gris en l'edició a cura de l'amic i professor Narcís Garolera, que després de quasi cinquanta anys de la publicació del primer text ha corregit cinc-mil errors i ha deixat l'obra a prop de l'escriptura planiana original. Record que era el principi dels anys setanta que vaig comprar aquell primer volum de l'Obra completa de Josep Pla. Aquella primera lectura m'impressionà, m'enlluernà, m'ensenyà, m'estimulà, em va fer una escriguera extraordinària. Vaig convertir El quadern gris en un dels meus llibres de capçalera, un llibre d'aquells que quan em sentia flonjo, apagat, sense ganes de res, sense escriguera, l'agafava com a catalitzador, com a despertador que m'empenyia, davant l'esplendorosa normalitat de la seva escriptura, a crear la meva lletra. És tan forta la potència verbal del llibre, que l'agafava a la plana que fos i en sec un doll de llenguatge m'estremia. I el 2012, Narcís Garolera, doctor en filologia catalana i curador de l'obra de Josep M. de Sagarra, ha revisat el text d'El quadern gris amb l'original de Pla al costat i n'ha tret les errades, els nyaps, els canvis atzarosos ("És una restauració del llibre, acostant-lo a la voluntat estilística i lingüística de l'autor", ha dit Narcís), fins a aconseguir l'edició crítica que llegesc de l'Editorial Destino i que és fidel a l'escriptura planiana.
UNA FEINA CIENTÍFICA D'AMOR A LA LLETRA DE PLA. La segona edició d'El quadern gris va aparèixer el 1969 i va incorporar més de cinc-centes esmenes del mateix Pla i del seu amic Jordi Pujol i Cofan. Emperò introduïa noves errades i conservava les ultracorreccions del puritanisme lingüístic i les males lectures del manuscrit. Després hi va haver una tercera edició de 1977 que reproduïa el text de la primera de 1966, així mateix va passar amb la quarta i amb les edicions de butxaca que se n'han fet fins ara. La correcció d'aquesta primera edició de 1966, a càrrec de Jordi Pla i Bartomeu Bardagí, no sols es reduïen a un rentat de cara ortogràfic, sinó que el fet de treure els barcos, els destells, les querències, els istils, alguna iglésia, algun sapiguer, algun degut a, afectava el lèxic i la sintaxi de l'autor. I Garolera afegeix que en l'acurada confrontació amb l'original va veure tot un desastre: el text fou reescrit pels correctors amb voluntat d'estil i amb esmenes que anaven més enllà de l'aplicació de la norma lingüística. Per afegitó la segona edició revisada pel mateix Pla i un amic presenta males lectures del manuscrit, solucions ortogràfiques errònies, omissió de ratlles, alteracions de la puntuació del text, canvis en les datacions, abusives modificacions lingüístiques i estilístiques, supressions i addiccions textuals, etc. Un vertader caos. Garolera també ha pogut comprovar que Pla va incorporar al manuscrit fragments impresos provinents d'obres anteriors. El filòleg ha pogut revisar els manuscrits originals conservats per l'Editorial Selecta. Aquí ha trobat que algunes correccions no són lingüístiques, sinó morals. Pla evoca un catedràtic de la Universitat que qualifica de "carcamal" i "bercengàs" i que feia unes lliçons que considerava "delirants collonades". En l'edició de Selecta aquest docent passa a ser un "professor" i un "senyor" i les seves classes "delirants explicacions". La clau és que el catedràtic era pare d'un prohom barceloní parent de l'editor Cruzet. En un altre lloc on Pla descriu la pulsió sexual dels adolescents diu "La pressió del membre era tan invadent", que en el text es transforma "La pressió era tan invaïdora."I el lector, sense "membre", queda in albis. En un altre lloc un "gust de merda" a l'original es transforma en un "gust de menta" a la publicació. El treball de Garolera ha seguit un pla de correccions molt estrictes: a) Mantenir els castellanismes acceptats pel diccionari acadèmic: caldo, caliquenyo, cine, maco, viuda. I quan la paraula no és acceptada deixar-la en cursiva: calderilla, falsilla, manguito, novatada, platillo, polvos, quarto, relleno, solterona, tinglado, etc. b) Esmenar errors gràfics que comportaven canvis de significat. c) Restitució de grafies tradicionals de noms de persona. d) Regularitzar l'ús de majúscules i minúscules. e) Fer desaparèixer errates tipogràfiques i males lectures com humitat on havia de dir humanitat, fieltro on filferro, fatalment on totalment, vidre fosc on vidre fos, etc. f) Ha mantigut els empordanismes com allomat per esllomat, arrilat per atrotinat, fesolines per fesola tendra, etc. g) Ha suprimit les ultracorreccions lingüístiques. h) Ha restituït les supressions i no ha acceptat les addiccions gratuïtes. i) Ha restituït ratlles del manuscrit elidides i títols d'algunes anotacions que havien estat suprimits. j) Ha restituït els típics guions planians que precedeixen una postil·la o un agraïment.
Una feinada extraordinària que ha deixat el text al més pròxim a l'original. Garolera dixit: "He volgut acostar al màxim el text a Pla, restituir-li el color, l'empordanisme i lliurar-lo de les ultracorreccions que van fer a l'època. Els escriptors sempre van per endavant dels diccionaris i fer el contrari és homogeneïtzar escriptors molt diferents. No podem estandarditzar un escriptor. El que mana en un escriptor no és la llengua estàndard, sinó la llengua literària. L'escriptor ha de tenir llibertat d'escriure com vol."
Rellegesc aquesta edició garoleriana i assaboresc de bell nou la música de Pla, els detalls deliciosos, el gust verbal, els adjectius col·locats en el lloc exacte, la sensorialitat fastuosa, la precisió de la frase i la tibantor d'una llengua que va llatina: la força d'un clàssic.
