A. K., MON AMIE, MON AMOUR. L'any 1964 tenia disset anys. El mes de juny havia acabat el curs preuniversitari a l'Institut Ramon Llull de Palma. I m'havia d'examinar amb els meus companys a la Universitat de Barcelona a principis del juliol. El viatge en un d'aquells vells pailebots de la Transmediterrània que després agafaria tantes de vegades durant els meus estudis barcelonins, va ser una festa. Menjàrem, beguérem i cantàrem fins a la mala hora aquella colla de bergants que teníem les hormones desfermades i els nervis a flor de pell. Sort que l'endemà no era el dia del meu examen perquè per una rara casualitat i una estranya coincidència tot el meu curs s'examinava un dia i jo, tot sol, l'endemà.
La pensioneta on anàrem a parar estava just darrere la plaça de Sant Jaume dins el pinyol del barri gòtic. Era un dels primers viatges a Barcelona i com que no em volia perdre em vaig dedicar a trescar els meus itineraris cap a la Universitat, on podia anar a peu. En aquella època ja era molt cinèfil i devorava des del Fotogramas a Nuestro Cine, dues revistes que em donaven informacions de directors i pel·lícules que no podien arribar aquí o que veia molt tallades per la censura. Però coneixia els fonaments de la història del cine i tenia les meves aficions especials. Un d'aquests desficis era per la Nouvelle Vague, de la qual coneixia molta informació, sobretot escrita i un poc de cinematogràfica.
I devers el migdia, aquell dia clar de juliol, per devers el carrer Robadors vaig veure que hi havia molt de trull i m'hi vaig acostar. Rodaven una pel·lícula. Tota la faramalla de policia local, camions generadors, càmeres, extres i actors es mesclava al voltant d'un d'aquells bars tan típics i plens de sabor local del barri xino que sabia que havien cantant des d'André Pieyre de Mandiargues a Jean Genet passant per Jean Cocteau, Georges Bataille o Paul Morand. Com que som aficadís i allò m'interessava una cosa de no dir, vaig pensar que la millor manera d'investigar la cosa era fer-me passar per estudiant de periodisme. Així vaig saber que el director era Michel Neville, que la pel·lícula es titulava Ce soir ou jamais i que els intèrprets principals eren Anna Karina, Françoise Dorleac i Maurice Ronet. I en aquell matí d'estiu en què badocava per una Barcelona dels meus somnis em podria trobar amb dues de les actrius que més m'enlairaven. La primera decepció va ser que la Dorleac, germana de la també molt estimada Catherine Deneuve, no sortia en les escenes barcelonines. Però aquella Anna Karina de la qual sabia tota la vida (com s'havia escapat de la Dinamarca natal a disset anys, com havia arribat a París, on va trobar feina de model, com la gran Coco Chanel li va baratar el complicadíssim nom danès per aquest que tenia ara, com havia conegut un dels directors que jo més admirava, Jean-Luc Godard, i s'hi havia casat, com cantava amb el seductor Serge Gainbourg...) era allà.
L'ENCONTRE. No sé com ho vaig fer. Vaig superar un parell de barreres (de la gentada, de ls segurates, del personal del film) i en un dels llargs descansos entre seqüència i seqüència vaig arribar a la barra del bar on, asseguda damunt un tamboret amb aquell somriure encisador, es trobava la meva deessa. Supòs que degué veure la mescla de joventut, de passió i de frenesí que m'empenyien i el meu absolut nerviosisme i manca de malícia i, quan li vaig explicar que era un fan seu i un estudiant de periodisme que li demanava si podria fer-li un parell de preguntes i algunes fotos, em va dir que sí. Plagueta en mà no em vaig aturar de demanar-li coses, especialment sobre la seva vida. Em va dir que sempre havia estat una dona molt rebel. Que el primer de tot fou escapar de la presó familiar per anar cap a França, que considerava el país de les llibertats. Li agradava molt la literatura i sempre havia escrit. En aquell moment preparava la seva primera novel·la i aquest fet li donava molta de força. Allò em va deixar fascinat. Des d'un bon principi la vaig veure molt feminista perquè em deia que fins i tot a França les dones tenien moltes menys oportunitats de treball i menys sou que els homes, però que ella lluitava per canviar també aquest estat de coses. Em va dir que havia fet de model perquè era una forma de supervivència. Havia conegut el seu home, Godard, quan feia un anunci de sabó per a la tevé, i allò ho trobava molt divertit. Quan va esmentar Godard a mi se m'encengué una notícia i vaig recordar que ell estava rodant en aquells moments en un lloc que a mi m'entusiasmava, la Vil·la Malaparte de Capri, amb dos protagonistes meravellosos, Brigitte Bardot i Michel Piccoli, un guió de ressonàncies clàssiques, una odissea. I em passà pel cap fer-li alguna pregunta sobre aquest fet. La Karina, que em feia unes contestacions molt llargues i detallades, m'assegurava que allò que ella desitjava més era ser una bona actriu i molt prest dirigir cinema i teatre. I afegia: "I també cantar. J'adore chanter." Va ser aquí quan vaig tenir la idea genial de demanar-li què pensava de Le mépris, la pel·lícula que rodava el seu home, i de Brigitte Bardot, la seva primera actriu. Tot d'una vaig veure que havia tocat un punt difícil, impossible. Va perdre el somriure, va agafar un aspecte seriós i enfadat i em va dir d'una manera molt seca i educada que l'entrevista s'havia acabat perquè havia de preparar la pròxima seqüència. No em va contestar mai la pregunta que més m'hauria agradat que respongués.
Feliçment vaig treure notable a l'examen preuniversitari i vaig poder entrar a la Universitat de Barcelona.
