El futur ja és aquí...

-Somnien els androides amb xais elèctrics?-, devia pensar que el 2019 representava un futur llunyà, molt distant i distint del seu temps, que també era el nostre. Ja es començava a ensumar la fallida sistèmica de l'anomenat "segon món" -el comunisme soviètic, vaja- i, per això, s'albirava la finalització de la Guerra Freda. I,

-segurament per això- es perfilava també el que ara anomenam "globalització", amb tots els seus paranys i contradiccions. L'any de la publicació del relat original

-el 1968, en plena revolució LSD-, i l'any de l'estrena del film que ara ens ocupa -el 1982, l'any que l'Espanya "mundialista" i futbolera entrava a l'OTAN- formen part d'un mateix temps històric. És molt probable, en canvi, que els futurs historiadors considerin que el 2019 ja és part d'una altra Edat, no ja l'Edat Contemporània, sinó una a la que encara no hem posat nom propi. Ara bé, a l'hora d'imaginar aquella distopia futurista, el nostre admirat però irregular cineasta tal vegada cometé alguns errors de càlcul. Si més no, aparentment. S'assembla aquella visió del Blade Runner d'Scott, ambientada a la ciutat de Los Angeles de novembre de 2019 al nostre present actual? Cotxes voladors no n'hi ha, certament. La cosa dels androides està a mig coure, per ser generosos -pel que sabem, si més no, tal vegada ho porten d'amagat i resulta que Donald Trump és un androide- i, lògicament, els estralls del canvi climàtic encara no s'han manifestat en la magnitud que el pobre Rick Deckard ha de suportar, fora paraigua. En canvi, mirau quines coses, el tàndem de visionaris que conformen Ridley Scott i Philip K. Dick no ens diuen res d'uns aparellets anomenats "mòbils" que, de ben segur, haurien condicionat per complet el guió i el desenvolupament d'aquella joia cinematogràfica que tant ens enlluernà, ara fa quasi quaranta anys. De fet, és ben probable que el nostre món desnonat s'assembli més del que pensam a allò que se'ns anunciava llavors, entre vapors, ginys cibernètics i manipuladors genètics. L'apocalipsi se'ns apropa, de fet. Blade Runner ens mostra un món deshumanitzat, on les diferències entre les persones i els robots s'han minimitzat i on les "barreres d'entrada" als immigrants són més que evidents -els replicants són immigrants, si ho miram bé-, alhora que tots aquells que han pogut fer-ho ja han partir a saber on, ben lluny de la Terra. No sabem si hi ha natura, tal com ara encara la coneixem i, de fet, per no haver-hi no hi ha Estats, que han estat suplantats per corporacions empresarials totpoderoses -la Tyrell Corporation, en aquest cas, qui sap si Google d'aquí a uns anyets-. La publicitat és omnipresent i el clímax de l'obsolescència programada s'ha ensenyorit de tot, com constaten amb desesperació i desconsol el pobre Roy Batty i els seus companys, que la pateixen en les seves pròpies "carns". Tot plegat, aquesta Blade Runner esdevé una subtil reflexió sobre la identitat -avui que no sabem si encara som ciutadans o ja som només consumidors- i el record i, en darrera instància, resulta ser una versió laica i post-industrial de l'al·legoria pasqual, adaptat per a ateus, no sé si Scott ho va fer aposta o si li sortí sense voler. Què més pasqual, per això, que les tribulacions de Déu fill -el Nexus Roy Batty- i les seves disputes amb Déu pare -el totpoderós Tyrell, lògicament-, amb missatge fraternal i amollada de colom de la pau inclosa? Però si fins i tot hi ha claus de la Passió, just abans de la memorable seqüència de les Portes de Tannhauser i tot allò que es perd com les llàgrimes dins la pluja!! Tot plegat deu ser tan terrible que l'enyorat Rutger Hauer -al Cel sia- decidí fer-se fonedís per no haver-ho de veure, pocs mesos abans que tot allò esdevingués realitat. Com deia aquell, però, sempre ens quedarà na Rachel...