Martí Domínguez és un biòleg valencià, amant de la natura, de l'art i de la comunicació. Escriptor prolífic, ha publicant recentment una novel·la inquietant, L'esperit del temps, on retrata amb un realisme esfereïdor la implicació d'una part molt considerable del món acadèmic alemany i austríac amb el règim de Hitler. Ordeix la trama del relat amb l'esdevenir d'un futur premi Nobel, especialitzat en comportament animal, que posa els seus coneixements de psicologia i medicina al servei de la política racista, antisemita i, en definitiva criminal, del govern alemany. Qualsevol lector amb una mínima informació prèvia identificarà el protagonista, Konrad Lorentz, en la trajectòria del qual s'ha inspirat Domínguez, tot i que l'obra és novel·la, no assaig, i en conseqüència, no està encotillada per la realitat. Realitat agra: una gran part dels científics i tècnics de l'època foren col·laboradors sincers del règim, que va comptar decididament amb personal altament qualificat per al disseny i aplicació de la seva política d'expansió i extermini. Físics, enginyers, agrònoms, arquitectes, psicòlegs, metges, etc. no es limitaren a ignorar o mirar cap a una altra banda, sinó que posaren les seves capacitats i coneixements a la implantació del nazisme, començant per la complicitat amb les mesures antisemites en el món acadèmic, les quals, òbviament, creaven vacants i oportunitats de promoció per als que no n'eren víctimes. Certament, hi va haver excepcions, però desgraciadament, molt escasses fora dels jueus o reputats com a tals.
El règim nazi va assimilar conceptes científics, probablement més que cap altre ideologia prèvia: l'eugenèsia era preconitzada per biòlegs i metges a tot el món, a partir dels recents avanços en el coneixement de l'evolució i la genètica; L'ordenació del territori, amb una base física, geogràfica i sociològica racional, era aplicada sense miraments en els països ocupats. Científics i tècnics es sentien valorats i útils en aquella aventura ignominiosa. I és ben evident que la derrota militar va afectar també la ciència alemanya, tan important en tots els camps del saber abans de la guerra, i que va quedar a l'ombra de la ciència anglosaxona durant tota la resta del segle XX.
Martí Domínguez és també director de la revista Mètode, de la Universitat de València (que no em canso mai de recomanar), el darrer número de la qual inclou una sèrie d'articles sobre la ciència i el nazisme, molt il·lustratius com a lectura complementària de la novel·la.
Les grans qüestions que ens planteja Martí Domínguez són, per una banda, la dissociació entre moral i ciència, la constatació que el cultiu del coneixement no ens fa necessàriament millors; de l'altra, la potència incontrolable de l'esperit del temps, de l'opinió pública majoritària, que permet entendre -però no disculpar, alerta!- episodis històrics com aquest. En altres paraules, hom es qüestiona quina hagués estat l'actitud pròpia en tals circumstàncies.
Tendré el gust d'ampliar aquestes consideracions i escoltar l'aportació de l'autor a la presentació de la novel·la demà, divendres 29 de novembre, a les 19 h. a la Llibreria Embat de Palma.
