LA POESIA NO ÉS EL QUE ERA. No pots entendre la veu en off que domina l'escena. Hi ha massa vent. Vent dins els canteranos que amaguen calaixos de silenci. Vent entre les escletxes de les parets que fa harmonies de fonts de paper de vidre. Vent davall els canelobres de cristall apagats que serveixen de bastiments a les teles d'aranya. Vent entre les mans dels avantpassats en unes fotos que s'emboiren a poc a poc amb el temps. Vent dins els cossiols de la terrassa que resisteixen els embats de la tempesta. Vent entre les atmosferes plenes de records que cruixen amb un renou rítmic que es perd per les altures. Vent dins els alens espessos d'aquelles besades que no sap ningú i que entapissaven els racons dels porxos.
No pots sentir les paraules de la veu en off que voldries que no es convertís en aquesta repetició que t'eixorda per dedins a força de tenebra. Vent a voler. Un venteguer remou les capçades dels arbres: les cúpules verdes dels pins doblegats per salvar-se dels trencaments sobtats; els brolladors de palmes dels fassers amb l'esplendor dels horitzons africans; les hèlices vibrants dels macadalers que sembla que han d'emprendre el vol d'un moment a l'altre; la fragilitat herbàcia del bellaombra amarat de tant lirisme; aquesta titil·lació dels ullastres arreveixinats de color d'ala de mosca.
No renec d'aquesta capacitat que té l'aire en moviment per fer-me fugir cap a llocs que no sé si existeixen: el foradell dins la cova de les ratapinyades que duu al país dels minúsculs paradisos perduts; aquell abeurador en ruïnes on encara fa bassiot la pluja i que és el bevedor de les aus emigrants; un casetó sense parets d'una establia on s'amaguen els moixos salvatges entre la palla d'or; l'alta poesia d'un claper on les pedres de torrent i els fòssils de copinyes indiquen l'existència d'un mar de misteris.
El vent que arrabassa tot el que troba al seu pas i deixa les camades plenes de milfulles en diversos processos de putrefacció. La glòria dels colors de l'extinció són perseguits amb avidesa per les meves ninetes afamegades d'aquests grocs crepusculars, aquests ataronjats tintats de rosa seca, aquesta verdor mustia tacada de clapes marronoses, aquests quasi negres resplendents.
I el vent segueix i segueix com si no tengués aturall entre el polsim que tapa els llibres de la biblioteca, les randes gastades de la camilla, les vetes del marbre de la taula del menjador, les cortines tremoloses tostemps. És un batec continu que sembla que no s'ha d'acabar mai i que descompon la llum del matí en un catàleg de clarors estantisses que s'apaguen al ritme d'uns núvols que deixen caure milers de gotes d'aigua amb una suavitat impecable. El panorama esdevé una aquarel·la pintada per la sang d'un poeta xinès d'un segle molt llunyà.
He tancat els portellons. He travat les vidrieres que portejaven. He fet com si totes aquelles vibracions electromagnètiques fossin estimulants d'una nova renaixença. He allunyat la por. I he sabut que dins aquella irrupció d'energia s'hi amagava un feix de preguntes que potser en qualsevol moment hauria de contestar sense la més mínima recança.
LES JOIES S'HAN D'ASSABORIR A POC A POC. Giuseppe Scaraffia és un torinès de 1950 que té moltes de coses que s'avenen amb mi. M'hauria agradat doctorar-me com ell amb una tesi sobre la felicitat en Diderot, també em sentiria amb cor per escriure aquests assaigs que funcionen entre l'erudició, la divulgació i el bon gust (La donna fatale, Il mantello di Casanova, Miti minore, Gli ultimi dandies, Diccionario del dandi o Señoras de la noche. Historias de prostitutas, artistas y escritores —publicats per Machado Libros— i Los grandes placeres —publicat per Periférica). I ara no em desagradaria fer classes de Literatura Francesa a la Universitat "La Sapienza" de Roma, com ell. La novela de la Costa Azul (Periférica) és una immersió en aquest territori francès de la Mediterrània —el litoral de la costa que comença a Ieras i acaba a Menton— que des de finals del XIX fins ara s'ha convertit en una terra mítica on més de cent personatges de totes les lletres, les arts i les ciències passaren algun temps dins la seva influència extraordinària.
Scaraffia ha fet una feina apassionant i difícil: seleccionar amb savieses de flâneur més d'un centenar de noms llegendaris de visitants i habitants de la Costa Blava i presentar-los en un àlbum de textos deliciosos que conten, alhora, la seva vida, la seva obra i la seva relació amb aquells indrets d'una bellesa inacabable. Cadascun d'aquests noms de personatges carregats d'història apareix connotat, envoltat d'anècdotes i de citacions, de retrats i d'explicacions amb un motiu únic i calidoscòpic: la seva relació amb la Costa Blava. L'amenitat i la saviesa van del bracet quan ens pinta Flaubert, Txékhov, Zweig, Sand, Sagan, Bardot, Anaïs Nin, Huxley, Nietszche, Katherine Mansfield, Coco Chanel, Gide, Alma Mahler, Mann, Guy de Maupassant, Morand, Camus, Colette, Zelda i Scott Fitzgerald, Sartre i Simone de Beauvoir, Stendhal i un llarg etcètera.
Els petits assaigs en què converteix alguns dels retrats són miniatures sofisticades que ens duen totes les músiques, colors i sabors de diferents èpoques i d'uns indrets que moltes de vegades ja no existeixen i només viuen dins les pàgines dels llibres, de les pintures, de les fotografies, del cinema i de la història. Aquest lloc que va ser un espai de creació, de solitud, de voluptuositat, de bonheur per a molts d'artistes i escriptors és descrit amb afabilitat i elegància, un retrat coral d'unes dones i homes partidaris de la felicitat que encisarà les lectores sensibles i sàvies.
