Per força ha de ser interessant algú que inclou en el mateix sac de l'anomenada pseudo-ciència els psicoanalistes post-freudians, els perillosos bruixots que perpetren l'homeopatia i els cervelluts i universitaris gurús de la microeconomia. Quina opinió deu tenir el nostre centenari filòsof de la molt benedictina i mil·lenària monja Forcades, la nova Santa Teresa del món post-industrial i post-estatutari? L'argentí Mario Bunge és, tanmateix, el pensador viu que més i millor podríem relacionar amb els humanistes d'un temps passat, delerós i jovenívol -d'esperit, clar està- en la seva permanent recerca d'un saber que ens permetí completar el nostre procés d'humanització, encara a mig coure. Nascut a la província de Buenos Aires el setembre de 1919, quan a París alguns pretenien treure Europa de les cendres de la Gran Guerra, esdevingué ja durant els anys cinquanta un dels màxims exponents filosòfics de l'anomenat realisme científic, això és, l'equivalent en plena era atòmica del positivisme decimonònic. Tot plegat, un ambiciós projecte intel·lectual que aspirava a convertir en objectivable la natural tendència especulativa dels fins llavors anomenats filòsofs. Assot de l'existencialisme vigent quan ell encara era jove, el nostre pensador de llavor argentina i ascendència germànica sempre ha considerat que la fenomenologia és la gran plaga intel·lectual del segle XX i, per extensió, menysprea tot allò que s'apropi als tèrbols i sulfurosos paranys de la metafísica. Amb aspiracions de totalitat -i conscient dels perills temptadors del pensament únic-, és autor del quasi infinit Tractat de filosofia bàsica, en vuit volums de paradoxal títol, publicat en anglès entre 1974 i 1989 i amb l'objectiu llampant de definir allò que ell anomena la filosofia exacta. Aquest humil historiador mai s'atreviria a posar en dubte ni una simple coma del mestre Bunge, però bo seria recordar aquí que la ciència sol estar més del costat de les preguntes que no pas de les respostes.
