ESCRIURE ÉS SEMPRE AMAGAR ALGUNA COSA. "M'aguanta la paraula que forjo a martellades", paraula de Brossa, amic, mestre del mester poètic més avantguardista i social alhora del segle XX català, home de paraula, amador del divertiment, de la invenció i de la màgia de cada dia.
Estic content una cosa de no dir perquè s'ha fet una edició definitiva d'un llibre extraordinari, Joan Brossa o el pedestal són les sabates (Ensiola Editorial), de l'amic i escriptor Jordi Coca que vaig llegir el llunyà 1971, que va fer dues-centes planes d'una conversa a fons del jove escriptor i el mestre poc desconegut de la poesia nova catalana i em va donar informacions, textos i notícies d'un home fonamental. A través d'aquelles planes vaig saber molt de la infantesa, època decisiva, d'aquell escriptor singular. Brossa neix al carrer Wagner de Barcelona el 19 de gener de 1919. El nom del carrer sempre li produí una gran alegria perquè era un músic que admirava. La mare era mestressa de casa i mai no congeniaren. El pare era gravador de bronze i fou la persona que marcà els seus anys decisius: li ensenyà a escriure en català, el portava al teatre i al cinema, tenia una àmplia biblioteca amb molts d'autors catalans (Verdaguer, Costa i Llobera, Maragall, Carner, Puig i Ferrater, Iglesias, Folch i Torres, Guimerà, Pous i Pagès, etc) i una gran afició a la música. La infantesa brossiana està marcada per les joguines, les festes dels Reis i la revetla de sant Joan. De l'adolescència recordava l'actuació del mag Fu-Manchú, el seu gust per les atraccions del Tibidabo, especialment el tren aeri i l'anada tot sol a un espectacle d'il·lusionisme.
M'agrada molt quan conta que no tenia gran interès en estudiar. Son pare el posà a treballar amb ell, però també fou inútil. Amb el seu cosí Mario també aficionat als putxinel·lis i la màgia conegué la botiga El Rei de la Màgia, compraren llibres i el propietari els ensenyà a fer alguns jocs de mans. La mort del pare el 1933 als 43 anys fou un cop molt fort. El 1936 esclata la guerra civil. En aquell temps feia actuacions de mag, vestit de xinès amb el nom de Wu. Però la República crida la seva lleva i ha de partir a fer el soldat. En el front va escriure el seu primer text: "La batalla del Segre o la segona naixença". Brossa fou ferit en un ull i el traslladaren a Barcelona. El gener de 1939 el declararen útil i el destinaren a un comboi a Salamanca. Allà li presentaren el pintor Manuel Viusà que li va fer conèixer a Foix. Brossa li mostrà a Foix les seves imatges hipnagògiques i li digué que eren purs assaigs d'aquest mèdium que portem dins i que té unes infinites possibilitats. Foix li va dir que l'instrument és molt important, que estudiàs català a fons i que no oblidés la part formal per la qual cosa li recomanà que fes sonets, una forma clàssica que donava molta d'agilitat per tal d'adquirir domini del llenguatge. Brossa deia: "Vaig fer el primer sonet i m'hi vaig sentir molt bé, era una activitat que sembla que m'esperava.es prestava per a la síntesi d'abstracció i realitat que jo em proposava de fer. El sonet és la pedra de toc."
UN LLIBRE QUE ET DESPLEGA LA VIDA I L'OBRA DE BROSSA AMB GUST. Jordi Coca va fer un treball extraordinari perquè amb un condensació verbal finíssima ens dona totes les dimensions del poeta com a dramaturg, inventor de poesia visual i d'objectes poètics i, especialment, un gran sensible que eixampla en totes direccions els territoris de la creació literària. A Joan Miró el va trobar a la casa de Foix. Miró era molt reservat i Brossa li va demanar si pintava en estat de vigília o d'una manera subconscient. Miró li contestà que quan es posava davant una tela sempre tenia ganes de pintar, que ell sempre estava en trànsit poètic per fer pintura. Es van fer amics. Els començaments literaris de Brossa són dos llibres de sonets: La bola i l'escarabat (1941-1943) i Fogall de sonets (1943-1948), alguns poemes "experimentals" que serien l'antecedent del poemes "visuals". Brossa no va creure mai en els gèneres literaris, assegurava que totes les formes eren bones per expressar allò que duia dedins, que les formes eren "les cares d'una mateixa piràmide que es troben al punt més alt."
En Jordi Coca ens detalla amb prim filada ploma les persones que Brossa va contactar al llarg de la seva vida i que foren essencials per a la seva obres: un grup ampli i variat de gents molt diverses (sobretot pintors, directors de cinema, fotògrafs i escriptors) que li "carregaven les piles". I alhora ens fa entendre com fou el començament d'una feina literària que començava amb el sonet, passava a la poesia escènica, continuava amb les proses, els poemes curts, les odes, els guions de cinema i les recerques plàstiques.
BROSSA: UN POETA COMPROMÈS, SEMPRE. El llibre s'enriqueix amb dues entrevistes que li va fer Jordi Coca el 1982 i el 1992 per a la revista Serra d'Or que acaben d'arrodonir el retrat i les visions d'un Brossa que també va ser tota la vida un poeta engatjat amb la lluita contra el franquisme i per l'alliberament de la nació catalana. Brossa deia a Coca: "Has de dir el que penses, però ho has de dir fent una aportació de recerca, si no, val més que no diguis res." Enguany, 2019, que celebram els cent anys d'un poeta, que ens deixat una obra moderníssima que ja és clàssica, vull animar a les lectores dels mil i un sexes de l'esperit, a la lectura de Brossa i d'aquest llibre boníssim, gràcies, Jordi Coca!. Estimat Joan Brossa, Molts d'anys de poesia!
