No puc recordar amb exactitud quan fou aquell concert memorable, però encara el tenc ben present, com si fos ara. Tanmateix, és segur que tingué lloc entre finals de 1995 -quan servidor comprà aquell disc seu que me posà sobre la pista, i que ara sona, quan escric això- i el desembre de 1997, quan esdevingué la mort insospitada de Simon Jeffes, el pare de tot allò.
Estic parlant de la gran Penguin Cafe Orquestra, feliç unió de músics que aconseguí ensamblar l'esmentat Jeffes, autèntic home orquestra, compositor, pianista i factòtum d'aquella mescla atípica de música de cambra, folk, minimalisme new age i etnicisme passat pel sedàs del jazz. Ell i la violoncel·lista Helen Liebman havien donat vida a aquella criatura a Londres, a finals de 1972, i arribaven a Palma per oferir un concert memorable, que ens posà d'empeus. Tenc ben present encara la figura de Jeffes, amb les seves ulleres vintage, tocant aquell guitarró seu, impertèrrit, inexpressiu, com si res, obrint pas als primers acords d'un Air à Danser, per continuar amb la meravellosament repetitiva Music For a Found Harmonium. Molts acabàrem pegant bots sobre les butaques, com a follets embogits.
La veritat és que mai he passat més gust de dues hores de música en viu, i que Bach, Wagner i Beethoven me perdonin...
