Crec recordar que era un dimecres, 30 d'abril de 1986, quan s'inaugurà a l'Auditòrium el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Vaig tenir per primera vegada la sensació de participar en un esdeveniment històric. Certament ho va ser, encara que no pels motius que imaginava aleshores. Feia poques setmanes que el nostre Parlament, amb majoria conservadora, havia aprovat la Llei de Normalització Lingüística. I a més, podreu veure a la foto que l'encarregat d'inaugurar l'esmentat Segon Congrés fou el mateix Gabriel Cañellas. Si en aquell moment ens haguessin dit que, al segle següent hauríem enyorat aquella Llei i aquell context polític i social, ningú no ho hauria cregut.
Jo era en aquell pati de butaques. Record com si fos ara que, després de les primeres paraules d'inauguració, ningú allà dins dubtà de començar a aplaudir. Sí que hi hagué però, molta gent que malgrat tenir el desig de posar-se dreta, desconeixia si el protocol d'aquell moment ho permetria. Pocs segons de picar de mans bastaren per aconseguir que ningú no quedàs assegut. Fou un moment tan emocionant com fals va ser l'optimisme que generà vers el futur de la llengua.
Per la immensa majoria de coses no voldria tornar al 1986, però l'idioma molt necessita respirar de nou aquells aires de consens perduts ara no fa gaire.
