¿Hi ha cap música que realment sigui universal? Vull dir: ¿hi ha cap composició o cançó o simple melodia que sigui apreciada per gairebé tothom? La resposta clara és "no": el que alguns consideren música, per a altres és renou, pur aldarull.
Però hi ha algunes excepcions: certes composicions -i els lectors queden convidats a fer les seves pròpies llistes- són pràcticament universals. Tothom coneix el començament de la Cinquena simfonia de Beethoven i pràcticament tothom l'aprecia. La Cavalcada de les Valquíries de Wagner és un cas similar. La Tocata i fuga en re menor de Bach és també part d'aquesta família. Si aquests fragments de composicions s'han utilitzat per a anuncis publicitaris i pel·lícules és perquè tenen un atractiu gairebé universal que travessa nacions, llengües, generacions, nivells socials i de formació. No hi músiques universals, clarament, però n'hi ha que s'hi acosten.
Fa dies pensava en l'"Adagio" del famosíssim Concierto de Aranjuez de J. Rodrigo. Escrita ara fa vuitanta anys, el 1939, l'obra ha superat la prova del temps molt més del que es podia preveure. Quan es va estrenar a Barcelona el 1940, alguns membres de les elits intel·lectuals van sospitar que era una relíquia del passat (en aquell moment la música havia de ser dissonant i ferotge) i que el seu melodisme descarat apaivagava de mala manera les ferides d'aquell "primer any triomfal". Però com que l'art, moltes vegades, no respecta la correcció política, han passat dècades i més dècades i Aranjuez continua essent una obra bàsica del repertori de les sales de concerts de tot el món. Crec que el començament de l'"Adagio" és tan universal com les notes inicials de la Cinquena de Beethoven o de la Tocata de Bach.
En tot cas, a mi m'és més fàcil escoltar aquesta obra en versió de jazz que en la interpretació original. Les lectures de l'"Adagio" en clau de jazz, en mans d'un gran mestre, són nobles exemples del millor del reciclatge musical. La primera i, possiblement, la més famosa és la de Miles Davis (Sketches of Spain), composta el 1959, ara fa seixanta anys, per tant. Amb els arranjaments instrumentals de Gil Evans, aquesta versió utilitza únicament instruments de metall (trompetes, trombons, etc.) mentre que l'original de Rodrigo es basa en les cordes (guitarra, violins, etc.). Aquesta diferència tímbrica transporta l'oient a un paisatge sonor totalment distint: ja no és l'Espanya immortal i triomfalista, sinó la fredor d'un món interior auster, minimalista, de notes (molt poques!) llargues, persistents. Les bubotes dels místics espanyols i dels sants de Zurbarán pul·lulen, gèlides, en la música de Miles Davis. Aquest és el seu encert.
Una altra gran versió és la de Chick Corea. La pista titulada "Spain" es va editar el 1972 dins l'àlbum Light as a Feather. Posteriorment Corea l'ha enregistrada o interpretada en públic amb lluminàries com Paco de Lucía, Al Di Meola, John McLaughlin i Stevie Wonder, entre molts altres. Guanyadora de nombrosos Grammys, l'obra s'ha convertit en un dels grans estàndards del jazz, una de les obres bàsiques d'aquest repertori. En tot cas, la gran diferència entre la interpretació de Miles Davis i la de Corea és que aquest pianista no fa un arranjament o adaptació del Concierto de Aranjuez (com fa Miles Davis), sinó que simplement agafa les primeres notes de l'"Adagio" i les utilitza com a vamp o introducció per a un tema seu totalment original. (YouTube pot exemplificar aquest punt). I així com Corea va fer una versió de Rodrigo, ara han sortit dotzenes de versions de la versió de Corea, fins i tot de "clàssiques", és a dir: versions per a quartet de corda clàssic que tradueixen una obra de jazz (Corea) que s'inspira en una obra clàssica (Rodrigo). Que una música permeti aquestes nombroses interpretacions -aquest joc de mirall de barberia amb reflexos infinits- és prova de la seva quasi-universalitat.
Entre les versions vocals d'Aranjuez, n'hi ha de tot color. Si l'aficionat vol permetre's una petita incursió en la nostàlgia kitsch que escolti la versió de Demis Roussos (¿i qui no ha sucumbit alguna vegada al seu delicat falsetto, però sobretot a les seves folgades túniques i aquella hercúlia pelussera seva?). Si, contràriament, l'oient vol assaborir el virtuosisme vocal més exquisit, les millors versions són les d'Al Jarreau (inclosa a l'àlbum This Time, 1980) i molt especialment la de Bobby McFerrin la qual explora i explota -i no és exageració- els límits de les proeses de la veu humana. Totes dues es basen en la versió que Corea va fer de Rodrigo.
I així com les versions pop pequen de lleugeres, com de cançó cursi d'Eurovisió dels anys setanta (Dyango, Paloma San Basilio, Waldo de los Ríos...), sense sortir del llenguatge del jazz, hi ha, naturalment, moltes altres versions d'Aranjuez que són altament recomanables -la del Modern Jazz Quartet o la de Jim Hall amb la planyívola trompeta de l'incomparable Chet Baker- cosa que just vol dir una cosa crec jo: milions de persones accepten la quasi-universalitat d'aquesta música.
