GABRIEL FERRATER, PROFESSOR D'UNIVERSITAT. Ell era un outsider a la universitat. Però vàrem tenir la sortada que la Càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona (UB) li va encarregar a Ferrater (1922-1972) tota una sèrie de conferències sobre els poetes Josep Carner, Guerau de Liost, Carles Riba i J. V. Foix i sobre els prosistes Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla. Torn amb el record al pati de Lletres de la UB amb uns xiprers altíssims i les voltes monumentals tot al voltant i alguns amics que em deien: "Ferrater fa la seva lliçó a l'aula 10". Entre aquests estudiants record l'amic i catedràtic de la UIB Joan Alegret, que va recollir amb magnetòfon divuit d'aquestes conferències. I aquest cronista corria com un desesperat per trobar lloc a primera fila i poder escoltar aquell vaquer de la poesia que amb un discurs ben travat en què de vegades returava i d'altres empastava les paraules ens aprofundia figures cabdals de la literatura catalana i ens donava dels seus textos uns punts de vista que els convertien en vius i bategants. Ens ensenyava a llegir i ens convidava a rellegir, a tenir un esperit crític amarat de lucidesa, a identificar els materials essencials amb què es fa la trama i l'ordit de cada obra. La seva competència grandiosa li permetia posar cada obra en relació amb fenòmens d'altres literatures Després, alguns dies, quan acabava la conferència a la UB un grup d'amics i de fans acompanyàvem Ferrater al bar Els Tres Tombs, davant el mercat de Sant Antoni, on, en una taula de marbre i amb un tassó llarg ple de gin, ell seguia les explicacions amb uns estudiants assedegats de magisteri vertader.
Ara s'han publicat, a cura del poeta, estudiós i amic Jordi Cornudella, tots els textos que estaven dispersos en diferents llibres: Curs de literatura catalana contemporània (Empúries). I també hi ha una doble conferència panoràmica que l'autor va pronunciar a uns alumnes de secundària poc abans de suïcidar-se en què Ferrater amplia una mica el repertori de poetes i parla també de Joan Maragall, Josep Sebastià Pons, Joan Salvat-Papasseit, Marià Manent i Pere Quart. I també hi ha una entrevista inèdita del març de 1963 sobre la poesia de Carles Riba. No em sembla gens malament la definició que fa Cornudella d'aquest textos: "un autèntic festival de la intel·ligència" i també estic d'acord amb la comparació amb els mítics cursos -Curs de literatura russa i Curs de literatura europea- de Vladimir Nabokov. En els textos aplegats en aquest volum hi ha un panorama d'una època essencial de la literatura catalana contemporània, quan la nostra literatura s'incorpora al sistema general de les literatures europees.
Ara he vist que fou Antoni Comas, el catedràtic de la UB, que li va encomanar la feta: vint-i-cinc conferències repartides en dues tongades. A la primera tongada (26 de novembre de 1965 - 25 d'abril de 1966) va parlar de Josep Carner (concretament, del seu Nabí), de Guerau de Liost i de Carles Riba, i a la segona (16 de gener-22 de maig de 1967) va parlar de J. V. Foix i de les obres màximes de tres prosadors: La parada de Joaquim Ruyra, Solitud de Caterina Albert i El quadern gris de Josep Pla.
Només puc dir que aquesta obra farà passar un guster als lectors que estimen la poesia i la prosa d'aquests autors fonamentals de la literatura catalana. I aprendran moltes de formes de llegir que segurament no coneixien. I moltes de maneres de sedassar un llibre per poder analitzar-lo d'una forma clara i objectiva. I quedaran esglaiats amb afirmacions espectaculars, curioses, incisives, profundes, sorprenents, brutals, innovadores i sempre plenes d'intel·ligència de mestre Ferrater.
Per exemple, quan parla de Víctor Català sembla que aquesta escriptora només hagués fet un únic llibre: Solitud. I no li agrada gens ni mica el pseudònim. Escolta: "Crec que aquest pseudònim de Víctor Català valdria més que hi renunciéssim tots al més de pressa possible perquè és un pseudònim ridícul i, a darrera hora, ha de cedir. Fatalment no ha de quedar ningú d'aquí a cinquanta anys que digui Víctor Català quan vulgui dir Caterina Albert." Aquesta afirmació no ha passat perquè han transcorregut cinquanta-dos anys d'ençà que ho digué, i els llibres de Víctor Català es publiquen amb aquest nom i el pseudònim és el títol d'una obra de teatre amb textos de l'escriptora de l'Escala.
També es demana per la manca de bona prosa en català i amolla: "Per què la literatura catalana té tan poca prosa? (€) Els recomano una sèrie d'articles -dos o tres articles de diari- recollits a Els Marges, de Carles Riba, sobre la qüestió de la novel·la catalana. Ara bé, aquesta qüestió, en certa manera, és falsa, és mal plantejada perquè, en l'ordre de la literatura -o en l'ordre de la cultura-, la qüestió que un s'ha de plantejar quan existeix alguna cosa és: com és que ha arribat a existir?"
I també m'ha fet gràcia recordar-lo quan defensava que, encara que Caterina Albert hagués passat gran part de la infantesa i joventut reclosa a ca seva, podia escriure coses ben interessants. Ho feia amb paraules ben clares: "Tenim una tendència a creure que una persona que ha viscut així no pot haver desenvolupat una lucidesa i una capacitat crítica suficient per ser capaç de crear un complex de símbols psicoanalítics realment coherents. Ara: això és una fal·làcia." I Ferrater recordava que quan Sagarra va dir que Carles Riba no havia viscut, Riba va contestar-li amb un renec: "I ara. Què es pensa aquest ximplet? Que es pensa que ha viscut més perquè s'ha passat la vida fent el cul de cafè?".
Un llibre sensacional per als amadors de la literatura!
