Dalt del turó (Més relats de la Mallorca profunda). El títol i el subtítol reflecteixen dos significats ben presents a altres obres del seu autor. Atalaia des d'una posició elevada: "aquesta Mallorca que un servidor observa, interessat, un poc de lluny, dalt del turó". Un poble petit, on encara és possible identificar-hi referents del món rural, el d'abans del turisme. La Mallorca profunda evoca les flaires d'una Mallorca més tradicional, a pesar que els canvis de la societat turística i l'evolució inexorable de la piràmide demogràfica amenacen la seva pervivència. Sant Joan i la seva gent configuren el paisatge, el lloc i l'espai viscut, conegut directament i apropiat emocionalment per Climent Picornell. La inspiració prové sobretot de les converses, amb el referent, encara, de les rotllades dels veïnats que prenen la fresca els vespres d'estiu, enmig del carrer, mentre ell puja i baixa el coster a peu, anant o venint del turó.
Els actors són el mateix autor, la família i una multitud de coneguts i saludats entre les persones del poble. L'escriptor interactua per després contar el què li han contat. Les escenes inclouen descripcions, a vegades minucioses i belles, acompanyades de reflexions més erudites, sobre la contemplació dels paisatges, el pas de les estacions i els ritmes naturals, l'estat del temps, les passejades, les festes o els menjars. També hi ha els records, les sensacions, els sentiments i consideracions més íntimes sobre vivències pròpies. I hi ha, lògicament, un munter d'històries humanes i quotidianes del poble, extretes d'una realitat que esdevé ficció.
Climent Picornell conta la vida que passa per davant dels seus ulls. Descriu el poble i la gent que coneix i que ha conegut, gairebé d'una manera intemporal. Un diagnòstic d'urgència, per damunt de la nostàlgia i de l'enyorament, és que tot canvia, "tot va desbaratat" i moltes coses "inevitablement fugen". El turisme i la globalització també han transformat el paisatge humà, amb externs que "han vingut a viure a la vila" i "que no saluden". Internet arriba pertot. Probablement, el daltabaix més lamentable és el del substrat humà i cultural, dels usos i costums -els positius- que tenim idealitzats. Tanmateix, tot és literatura, en ocasions amb un punt d'humor.
El llibre és un vertader homenatge a la gent i al poble de Sant Joan, tot i que els "vells mallorquins" dels altres pobles actuen més o menys igual i parlen de les mateixes coses. Climent Picornell reivindica el significat dels llocs i els simbolismes de la terra que han marcat la nostra "educació sentimental".
Els "indígenes de la reserva" també tenim dret a la nostàlgia, a mantenir les arrels i a conservar, si més no, els records dels éssers estimats. La "Mallorca profunda" és un mite. Hauríem de trobar un punt d'equilibri a través de la identitat local, sense renunciar -per més que sigui en el terreny de la utopia- al nostre particular "paradís perdut".
Els 69 relats de Dalt del turó (Més relats de la Mallorca profunda) són un compendi per llegir-los tots de tira o per separat. Però sobretot per passar gust.
