PEIXOS ENTRE LES PÀGINES. Qui ha dit que l'estiu no és una bona època per llegir? Per sort he fet l'experimentum crucis de cada any i n'he sortit alleujat. El personal, la gent de totes les castes i edats llegeix en públic als llocs que toca: a la platja, damunt les roques, en una terrassa de bar amb aire marí, dins el bus, en un banc ciutadà, arreu. No us cregueu que som triomfalista. No ho he estat mai. Emperò els lectors dels dos sexes de l'esperit que he trobat pel món en aquests temps de calor, humitat, mosques, mosquits i d'altres atacants, són els justs perquè no perdi la confiança en aquest acte tan humà, tan gustós, tan senzill i tan intel·ligent que és agafar un llibre i posar-se a passar-se'l pels ulls, per la garrova o per l'ànima. Un detall significatiu: a la platgeta de Son Verí Vell de l'Arenal fa tres matins vaig veure dos al·lots estirats damunt una tovallola, un semblava xinès i l'altre semblava mediterrani; el mediterrani tenia un llibre entre les mans i, oh, prodigi!, llegia en veu alta a l'altre; em vaig quedar una estona embambat escoltant la música dels mots en un excel·lent anglès. I quan vaig arribar a ca meva vaig fer un poc de veta.
TOT EM FA ESCRIGUERA. A la badia de Palma s'ha post el sol darrere el Galatzó i totes les serres que l'envolten. Hi ha aquest color tan treballat, tan fi (de pinzellada imperceptible, però gens rellepada) del pintor Mercant (Barceló va viure l'època del Taller Llunàtic als baixos de la casa modernista de Mercant a la cruïlla del carrer de Sant Alonso i el de Santa Clara. És un avís per a estudiosos!) que es fa amb pigments d'un taronja carabassat que surt com una resplendor dels puigs d'un cel molt clar damunt un mar d'un blau fort entreteixit de blancs arenosos i travessat de barques i velers i zodíacs i d'altres llanxes diverses. Emperò allò que veig una metonímia del Jo de l'escriptor són aquests llumets tentinejants que es comencen a encendre. Primer tres, allà enfora. Et distreus amb el vol d'una gavina i quan tornes a mirar els llumets ja són dues tires espurnejants. Vas a cercar el roller-ball per subratllar una frase dels diaris de Gombrowicz que t'aniria bé per a un grand finale. El roller-ball té cames i ha desaparegut de dins la bossa. T'emprenyes i el cerques per dins el lloc comú. No hi és. Dins la cuina. No hi és. I cop en sec trobes el roller-ball damunt les estovalles de la taula del menjador. On era? Sí, quan tornes a mirar, la fosca negra ja és densa. I dins la densitat d'aquells fondals ennegritant-se hi ha tota una constel·lació de llumets de totes les formes geomètriques possibles. Així seria el Jo de l'escriptor, aquest reservori de material que ("Escric per saber què escriuria si escrivís", deia Marguerite Duras, aquesta mestra de qui em vaig fer amic unes nits en la Barcelona dels setanta, tan miraculosa i espurnejant com solitària i tràgica) cadascú duu amarat per totes les cèl·lules del cos i que l'escriptor transforma en flux de paraules, un flux tan real com el flux seminal. L'escriptura com a inseminació, com a disseminació. Així de complicat. I Gombrowicz? Sí, els seus Dietaris comencen amb un missatge que s'avé amb exactesa amb el meu estat d'ànim mentre escric aquestes idees despentinades: "Dilluns Jo. Dimarts Jo. Dimecres Jo. Dijous Jo. Divendres Jozefa Radzyminska m'ha fet arribar€" Aquí hi ha el bessó de la literatura, el desllorigador i l'espasa de Dàmocles. Cada mot tocat, cisellat, treballat per un subjecte és literatura del Jo, cada música feta a consciència dels mots per un subjecte és literatura del Jo, cada escultura de mots d'un subjecte és literatura del Jo. Ho sent així. Ho pens així. Per mor d'això no he volgut llegir mai cap dels nombrosos assaigs sobre diaris, dietaris, autobiografia, ficció del Jo, autoficció i tots els noms professorals boníssims, cumlaudescs, per a tesis doctorals i d'altres decursos acadèmics. Em van arribar, de rebot, els esquitxos de Serge Doubrovsky, professor i novel·lista francès, que va definir l'autoficció el 1977. Deia que hi havia autoficció quan l'autor es converteix a si mateix en subjecte i objecte del seu relat. Quina feinada de pensament, sobretot després de les escriptures de mestre Flaubert i l'espot publicitari de Madame Bovary, c'est moi! Ves a saber on hauria col·locat Flaubert dins el Bouvard et Pécuchet les teories de Doubrovsky! I sí m'han interessat tots els articles de divulgació científica sobre la bioneuroquímica de la consciència. Potser per això em vaig llicenciar en Ciències Biològiques. Perquè els misteris de la ciència dita objectiva (matemàticament i tot sabem que el subjecte, el científic, l'observador, sempre hi és) em semblaven l'aventura literària més apassionant de la Terra i el Cel.
Lectora estimada, llegeix, davall un pi sur-mer, pler de Kavafis!
