Ha pensat algú que néixer és una sort? / Doncs m'afanyo a dir-li a ell o a ella que morir és una sort igual / I que jo ho sé."
Amb aquest vers comença el setè poema de Fulles d'Herba (1892) de Walt Whitman. El poeta americà no li tenia por a la mort, perquè sabia que ell, com els seus versos, és infinit. Pura genètica americana.
La vigència del gran poeta americà la trobem, avui i sempre, en els llocs més inesperats. De sèries televisives de masses a concerts de rock de culte i pantaló de pell. Pensem en Walter White, el protagonista de la sèrie d'AMC Breaking Bad, (hem de jugar amb les primeres quatre lletres del seu nom i llinatge per a captar l'homenatge?). White és un personatge que es planteja salvar el futur de la seva família anant a contra-corrent i contra la llei. És el dilema de l'individu contra el sistema penal d'un Estat del qual ell desconfia. Sistema que no li dóna garanties. Directa problemàtica americana. Iggy Pop i Patti Smith, consagrats padrins del punk americà, es declaren fans del bard i regalen els seus versos salvatges des dels escenaris cablejats: "Americans! Resistiu molt, obeïu poc! / Un cop l'esclavitud és total, cap nació, estat o ciutat d'aquest món / mai no recupera la seva llibertat". Clara electricitat whitmaniana. La mateixa energia decibèlica que trobem a la llarga nit dels somnis americans que cantaven els beatniks de Kerouack, Cassidy, Burroughs, Ginsberg i Ferlinghetti. Pura follia whitmaniana. I és que Whitman suposa les barres i les estrelles de la mateixa manera que implica Robert Frost, William Carlos Williams, Langston Hughes, Robert Creeley, Muriel Rukeyser i tothom que hi hagi somniat i cantat a l'individu lliure a un món lliure.
Walt Whitman va néixer exactament fa 200 anys, el 31 de maig de 1819, quaranta-tres anys després de la Declaració d'Independència dels Estats Units. I la nova nació necessitava una nova veu. La veu excepcional de l'americà normal. Però l'essència d'Amèrica no es podia crear d'un dia cap a un altre. Whitman trigà quaranta anys a presentar la versió definitiva de la seva obra mestra. El llarg camí cap a la immortalitat fou un tirany d'autoformació, viatges pels nous Estats batiats amb democràcia, periodisme, autoedicions, i ressenyes escrites per ell mateix (amb nom fals) lloant la qualitat innovadora del nou vers. El vers lliure, com no podia ser d'una altra manera. El poeta envià un manuscrit al filòsof Ralph Waldo Emerson que li augurà una carrera poètica de pes. Qui no té padrí no el batien. I Whitman sabia que el filòsof d'Amèrica reconeixeria la mirada del nou continent.
El poeta recorda al lector que el que té Fulles d'Herba a la mà no està tocant un llibre, sinó un home. I certament la lectora sent, fullejant poema rere poema, la pulsió vital d'un home vivent, còsmicament alegre, ple d'excrecions i amors i pors i sexe i passions humanes. El poeta que deixa de mirar els pintorescs i verds prats anglesos com a model bucòlic de paisatge poètic per a cantar l'absoluta planura americana, llenç inabordable de la gran aventura dels primers pioners. El poeta que arracona les morals puritanes del vell continent per a llençar-les a la badia de Manhattan. El poeta que rebutja les doctrines punyents de les esglésies macro-industrials per a cantar la metafísica de l'amor "d'un home cap al seu company, / L'atracció d'un amic pel seu amic, / L'amor d'un home i una dona feliçment casats, l'amor dels nens i / Dels pares, / De ciutat en ciutat i de país en país".
L'amor entre els homes i entre els països és un missatge d'una vigència dolorosa que sembla cridar, avui dia, per un nou messies amb sentit comú. Whitman veié en la figura de Lincoln el guia messiànic pel projecte democràtic que es digué Amèrica. Tothom recorda el poema dedicat a Lincoln "Oh Capità! El meu Capità", i visualitza el cos inert i sagnant del capità estès a la nau entrant a port amb ferma quilla, amb la llibertat per estendard. Dos segles més tard, hom fantasieja en què li diria el poeta de la llarga barba blanca i camisa oberta a l'actual president dels Estats Units, en Donald Trump; hom imagina que Whitman li diria que els homes i les dones lliures construeixen ponts, no murades. Que l'americà és l'indígena, i el negre, i la dona, i el pobre, i l'emprenedora, i les Kellys, i el pilot de transbordador del riu Hudson, i el mexicà o guatemalenc esquena-banyada que acaba de travessar la frontera. Que americà és aquell que somnia un món millor. El poeta modernista Ezra Pound digué que Whitman era Amèrica. Whitman diria que Amèrica, l'Amèrica utòpica, som tots nosaltres.
