Probablement, a Catalunya, no hi ha hagi hagut mai ningú artísticament tan radical com Joan Brossa (1919-98). Ningú com ell, de fet, encarna l'esperit d'experimentació artística, transgressió i trencament absolut amb el passat; ni tan sols els seus mestres i col·laboradors, Foix, Miró i Tàpies, fermats per l'èxit, van poder aconseguir el seu nivell de ruptura radical amb les convencions artístiques del passat. L'actual XXI Festival de Poesia, en celebració del seu centenari, està dedicat a la memòria de Joan Brossa i se centra en la seva faceta literària, però no ve de més recordar que els seus tentacles renovadors i revulsius també van sacsejar durant anys l'acomodat món de la música que solem anomenar "clàssica".
Brossa va ser un gran admirador de Wagner i la seva idea de l'art total: un espectacle que ajunti música, text, escenografia, coreografia etc. Com a conseqüència, la majoria d'obres musicals de Brossa són allò que va acabar per anomenar-se "accions musicals", o sigui espectacles que combinen absurdament (sense coherència aparent) elements sonors, teatrals, literaris i plàstics. Obrir-se cap a la interdisciplinarietat, va ser sempre una prioritat. "Veure pintura i escoltar música -va dir en una ocasió- m'estimula més que no pas llegir". L'art, pensa Brossa seguint Robert Schumann , és una pulsió única que es pot manifestar de moltes maneres: en una peça per a piano o un oli sobre tela, una peça teatral o un poema.
Per aconseguir aquest objectiu d'art total, Brossa va comptar amb molts còmplices musicals entre els que destaquen Josep Maria Mestres-Quadreny, Carles Santos i Anna Ricci. Amb ells va crear moltes accions musicals que sovint feien befa dels concerts "normals". En una acció, es cremen partitures; en una altra, els músics vestits de frac, com sol ser el cas, xerren i xerren distrets, mentre toquen qualsevol cosa. En aquestes accions musicals, a més, hi sol haver al·lusions al cabaret i el music-hall (gèneres de música lleugera) així com el circ, l'streaptease i el travestisme.
Donat l'estat escleròtic de la vida cultural espanyola durant el franquisme, moltes d'aquestes accions musicals es van estrenar a l'estranger a festivals d'art d'avantguarda. Aquest és el cas de Suite bufa presentada a Bordeus el 1966 amb text de Brossa, música de Mestres-Quadreny, interpretada (i co-creada) pel pianista Carles Santos, la cantant Anna Ricci i la ballarina Terri Mestres. L'esperit absurd de l'obra no permet resumir-la, però just cal dir que hi ha un piano i un pianista que, com un criminal, té les mans fermades per unes manilles; la cantant, disfressada de dona de neteja, escriu en guix escolar paraules i dibuixos sobre el negre lluent del piano; a vegades, du una màscara amb ulleres de buròcrata i una calba falsa de goma. (Realitzada moltes vegades, a YouTube es pot veure una versió representada al MACBA).
Un altre projecte, Cop de poma és una col·laboració interdisciplinària en forma de capsa que inclou texts de Brossa, la música de Mestres-Quadreny, gravats de Miró, cobertes de cartó de Tàpies i edició especial de Joan Ponç. I ja el 1991, s'havia d'estrenar al Gran Teatre del Liceu l'òpera Cap de mirar amb llibret de Brossa, música de Mestres-Quadreny i decorats de Tàpies. L'espectacle presenta al·lusions al circ (pallassos i trapezistes), fragments de texts amb llenguatge burocràtic o fins i tot un informe meteorològic; hi ha síl·labes repetides sense sentit i altres repeticions textuals com a de teatre de l'absurd de Beckett. A més, s'integren, com objets trouvés, cites d'òperes famoses de Verdi i Wagner, entre altres. L'espectacle, que jo sàpiga, no s'ha arribat a muntar mai. Carles Santos va dir que Brossa va passar-se el franquisme escrivint a llapis. Aquesta òpera no s'ha passat mai de la versió de llapis a màquina i possiblement no es passarà mai a ordinador. Vull dir, no es veurà mai escenificada.
