Els llibres es poden llegir de dues maneres: per a un mateix, o rebuts a través de la interpretació d'una tercera persona. En general no tenim temps per això darrer. Però és un regal que desaprofitam sovint. De totes maneres, aquest és l'àmbit natural del llibre de teatre. És el més parescut a una partitura, que necessita, a banda de la mà creadora, l'intrument recreador.
He vist dues interpretacions d'aquest clàssic i se'm faria difícil escollir. La primera, ja fa més de trenta anys, de 1985 si l'emeroteca digital no menteix, a l'Auditòrium. Amb un gegantí Josep M. Flotats. Tant com el seu nas. Amb un escenari minimalista (quan poca gent sabia què era això del minimalisme). Amb un cadafal inclinat i una lluna preciosa de fusta. El meu primer contacte amb l'obra.
La segona fa només -buf- sis anys. En Pere Arquillué sota la tramoia del teatre de Manacor. Un personatge que li escau perfectament, tant i més quan l'actor català arribava amb l'aval dels seu paper de dolent en una sèrie de migdia. Però sobre tot, i amb això se nivella a Flotats, amb un tresor de veu lluent i barroca d'harmònics. Dues interpretacions impecables.
El Cyrano és una obra que admet tota casta de relectures. Des de la completa i personal -tot i que ara ja, per a mi, inseparable de les imatges rebudes-, i la fragmentada, com qui espipella la fraula o la randa de xocolata d'un pastís. Dos passatges corprenen especialment el lector: la llarga declaració de principis de Cyrano als retrets de Le Bret, quan aquest li diu "si deixessis a part l'esperit mosqueter, la glòria, la fama..." al què Cyrano repon amb el "I què em caldria fer? Procurar-me un patró molt poderós, Le Bret, i, com una heura obscura que puja una paret, grimpar amb enganys, i a més, llepar-li les rajoles... No senyor! No, mercès!"
L'altre passatge, les dues darreres escenes de l'acte cinquè, en què té lloc el desenllaç. Tota l'obra és en realitat com un immens oxímoron, una esvelta carrossa versificada al no parlar de Cyrano envers Rosaura. Un final a llàgrima viva -encara ara- que sorprèn fins a la darrera paraula.
