No és Alfred Döblin, ni Heinrich Böll. No és ni tan sols Hans Fallada -pseudònim de Rudolf Ditzen- ni, per suposat, Stefan Zweig. Es tracta només d'Ulrich Alexander Boschwitz, escriptor pràcticament desconegut fins fa poc i que va néixer a Berlín quan la guerra europea del catorze feia poc més d'un any que havia començat. Fill pòstum d'un ric home de negocis d'origen jueu i d'una pintora que no ho era (jueva, vull dir), Boschwitz gaudí de la sort i dels recursos suficients com per escapar de la barbàrie nazi poc temps abans que aquesta esdevingués una trampa mortal per tots aquells que no tingueren la pipella ni les possibilitats de tocar el dos quan això encara era possible. Fugí amb la seva mare el 1935, acabats de fer els vint anys i poc després de l'aprovació de les ignominioses Lleis de Nuremberg, inici oficial a l'Alemanya hitleriana dels terribles "progroms" contra els jueus.
Després d'un llarg pelegrinatge per països com Suècia, Noruega, França o Bèlgica, anà a parar a la teòricament segura Anglaterra d'Oswald Mosley, de Houston Stewart Chamberlain, de l'efímer i windsor Eduard VIII o de Winifred Williams, esposa i vídua del fill major de Richard Wagner i principal responsable del Festival de Bayreuth durant tota l'època del Tercer Reich. Més que simpatitzants del nazisme, tots ells i ella.
L'ingenu Boschwitz pensava que, amb l'arribada a la pèrfida albió estava salvat, però ignorava que en aquells moments els anglesos que poc temps abans havien deixat venuda la República espanyola estaven més preocupats per rebutjar les persones d'origen alemany -fos quina fos la seva condició i origen- que per esbrinar si es tractava de filo nazis o de víctimes refugiades de la seva barbàrie genocida. Resultat: el juliol de 1940 fou embarcat a Liverpool i deportat a Austràlia en el tristament famós HMT Dunera, un autèntic camp de concentració sobre la mar. A les nostres antípodes s'hi passà devers dos anys, acompanyat d'un parell de milers més de refugiats jueus d'origen alemany o austríac, en unes condicions autènticament infrahumanes i que els molt puritans anglesos sempre han preferit obviar. Quan finalment tornava a Europa, l'octubre de 1942, el seu vaixell fou enfonsat per un submarí alemany al nord de les Illes Açores. És allà on el nostre anònim escriptor trobà la mort -i finalment, la pau-, però el que ara més ens interessa és que durant tots aquells anys de penúria tingué temps d'enllestir una novel.la meravellosa i que es publicà en anglès i francès, a distints països, a diferents anys i, a més, amb pseudònim. L'any passat es publicà per primera vegada en alemany -Der Reisende-, i ara apareix en català amb el títol de El viatger (L'Altra Editorial, 2019), una història que ens narra les peripècies d'un petit empresari jueu -Otto Silbermann, alter ego del propi escriptor-, respectable ciutadà berlinès que, a conseqüència de l'arribada al poder dels nazis, esdevé un escapista de l'horror, de tren en tren i d'estació en estació, davant la indiferència culpable d'una societat que s'estima més mirar cap a una altra banda. Una història ben vigent, tanmateix, que ens pot servir per recordar que mai estam per complet a resguard de la barbàrie, ni aquí, ni ara. A mi, per exemple, no me faria cap gràcia ni una haver-me de convertir en un refugiat polític, als meus cinquanta anys i escreix...
