Tres verbs senzills, d'accions molt concretes i molt simples. Essencialment humanes. No obstant, han estat fins fa relativament poc verbs d'exclusiu desenvolupament masculí. Als homes no ens han embenat els peus perquè se'ns empetitissen, i així haver de viure tancats en les nostres cambres. Ni ens han obligat a portar vels dissimuladors. No ens han obligat a portar sabates de tacó alt i fi ni cotilles que impedeixen el moviment i la franca respiració. No se'ns ha criticat ni denunciat, ni la nostra sexualitat ha estat qüestionada si és que la policia ens trobava vagarejant pels carrers a certes hores (de no ser que fossis d'una minoria ètnica o d'una sexualitat o facció política no consentides).
L'any 2001, a Wanderlust. Una historia del caminar (Capitán Swing, 2015), Rebecca Solnit dedicava tot un capítol i més d'una postil.la a explicar que la dona ha tengut històricament espais vedats, espais públics sobretot: el carrer, per exemple, o un seient als parlaments, si volem anar més enllà. La dona, històricament, no ha pogut caminar sola ni lliure ni per on ha volgut o a certes hores. Només per la feina, i encara. O per mirar mostradors i comprar en les botigues dels bulevards (segle XIX). O per cercar parella formal en les avingudes arbrades. I sempre en grup i sota vigilància!
En aquests mateix sentit s'expliquen Anna Maria Iglesia, en un context europeu, i Pallavi Shrivastava, a l'Índia, a l'Altaïr Magazine dedicat a El arte de caminar. Un viaje a escala humana (2018). La dona que passava (que passa) massa temps al carrer era (és encara?) considerada una dona pública, una dona del carrer. Ja sabem què és ser un home públic o del carrer. Res a veure. El llenguatge evidencia injustícies. I les oculta.
Saber d'aquest sotmetiment de la dona escarrufa. Lleis, vestits, calçats, costums, opinions que s'han convertit en regles morals han obligat a la dona a romandre a casa, a no sortir a l'espai públic, a no opinar, a no viure la llibertat simple de ser al carrer, en un sender al bosc o en un tirany de muntanya. A no caminar, a no passejar, a no descobrir. Contra la nostra ignorància envers d'aquests fets, Karin Sagner ha compost Mujeres que pisan fuerte, que presenta l'editorial Maeva, en la sèrie que ja conté els volums Las mujeres que leen son peligrosas i Las mujeres que escriben también son peligrosas, de Stephan Bollmann, Las mujeres que no pierden hilo, de Thomas Blisniewski, i Mujeres admiradas, mujeres bellas, de la mateixa Karin Sagner. Son llibres que no volen fer sang, vistosos i divulgadors. De reivindicació racional. De petjada ferma. I són de lectura molt recomanada, perquè ens conviden a la reflexió ara mateix, quan les dones encara temen, amb raó, fer curses soles, tornar a casa de nit o de matinada després d'un torn de feina, passar per determinats llocs, assistir a un San Fermín o a un firó. Malauradament, les dones, després de segles de normes patricarcals, i de llenguatges enganyosos, i de modes repressores de la seva llibertat personal i civil, i sexual, han assimilat inconscientment una autopercepció de falsa discapacitat, de limitació. Les imposicions dels homes els han discapacitat. Els han limitat. Terrible.
El llibre, amablement i clarament, doncs, presenta nombroses imatges que, via peus de foto, insinuen críticament aspectes diversos del que comentam tan resumidament. Conté fragments de textos de dones que, de qualque manera, trencaren els cadenats abans dits. Primer, caminant. Així, la selecció de quadres de Sorolla, John Singer Sargent, Maillol, Courbet i altres, ajuda a comprendre millor els textos de Virginia Woolf, Dorothea Schlegel, Jane Austen, Simone de Beauvoir, Johanna Schopenhauer... Infumables sónI títols moralitzants ressenyats que ara ens semblen ridículs: Educació física femenina per fomentar la salut, la força i el posat, o Catecisme del bon to i els bons costums.
La introducció de Marta Sanz és una delícia. Exemple: "Volar de flor en flor y descansar un rato entre los pistilos de una caléndula. Pulgarcita. Libelulear. Pero alguien dice: "Pies quietos". Pasear está prohibido porque está prohibido vigorizarse, llenarse los pulmones, perder el blancor de las melifluas consumidoras de vinagre o de las embarazadas que han de guardar reposo. Estarse quietas para poder concebir" (8). Els títols dels capítols conviden: Mujeres que pisan fuerte, De los paseos de la nobleza a los paseos de la burguesía, Sin rumbo por as calles de la ciudad: paseo y ocio, Pasos liberadores en la naturaleza, Hacia la cumbre.
Aquest darrer capítol, per les nostres particulars afeccions muntanyenques, ens interessa especialment. S'hi fa esment de la primera ascensió femenina al Mont Blanc lograda per Marie Paradis, que va ser ajudada de forma exagerada pel guia Jacques Balmat (1808). Henriette d'Angeville va ser la segona dona a arribar al cim, possiblement la primera muntanyenca de veres que coronà aquest cim (1838) pels seus propis mitjans. Tenia 42 anys. Hi pujà amb sis guies i dos bastaixos, com era aleshores habitual i quasi preceptiu. Abans, "a las mujeres las transportaban por la montaña en unas sillas de mimbre que se balanceaban de forma alarmante. Al no moverse, no sólo pasaban mucho frío, sino que temían despeñarse por un precipicio desde la litera". Així ho contaren Mary Wortley Montagu Sophie Von la Roche (segle XVIII). Haurà de passar mot de temps fins que l'alpinista Reinhlod Messner pogués escriure: "Les dones no només són més aptes que els homes per a les altures, també escalen amb més elegància" (p. 114). Compte, Messner! Aquesta al·lusió a l'elegància, avui, pot ser políticament incorrecta.
