Ramón Margalef López va néixer el 16 de maig de 1919; fa una setmana, per tant, n'ha estat el centenari, i sembla oportú retre homenatge a la seva memòria. El Dr. Margalef va ser el primer catedràtic d'ecologia d'Espanya (l'any 1967) i un dels més acreditats ecòlegs del món. Investigador i mestre, va deixar una obra ingent, amb llibres que continuen sent referència obligada en el món acadèmic, més de quatre-cents treballs de recerca oceanogràfica, limnològica (estudi dels ecosistemes d'aigües dolces) i d'ecologia teòrica; per cert, en temps pre-informàtics, de manera que sols la gestió de la immensa quantitat de referències i bibliografia d'alguna de les seves obres ja resulta admirable. Molts de centenars d'alumnes seguiren les seves assignatures i seminaris a la Universitat de Barcelona. En som un, i el record de la seva erudició i mestratge amable em continua emocionant més de quaranta cinc anys desprès d'assistir a les seves classes magistrals (mai més ben dit).
Dels mèrits científics i professionals del Dr. Margalef, hi ha reculls diversos i complets, que el lector pot consultar amb una simple recerca a la xarxa; em permet recomanar l'entrevista que li feu J.M.Espinas a TV3 (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Ramon-Margalef/video/2813190/). Pere Bonnin en va fer una biografia (Fundació Catalana per a la Recerca, 1994), més resumida i breu del que hagués estat desitjable, que constitueix un document de referència valuós.
Centraré els meus comentaris amb la seva relació amb Mallorca, que va ser intensa, fonamentalment pel seu matrimoni amb la també biòlega Maria Mir, amb qui tengué quatre fills. Aquesta circumstància el va fer passar moltes temporades a l'illa, que no podem qualificar de vacances: Margalef era un treballador incansable, i quan no feia recerca de camp o laboratori, escrivia o llegia articles científics, tesis doctorals, etc. Però no penseu en un especialista de mentalitat tancada al seu camp, com tants n'hi ha: Margalef era una persona culta en el sentit més ampli del mot, i precisament un dels trets més característics de la seva intel·ligència era la capacitat de relacionar fenòmens de disciplines diverses: biologia, física, història i fins i tot filosofia: a classe comentava com la successió ecològica tenia similituds amb la refracció de la llum quan travessa medis de distinta densitat, o que la migració circadiària del plàncton li recordava la idea lul·liana de les ànimes atretes per Deu cap al cel (!).
La seva relació amb l'illa s'havia produït poc desprès de la guerra civil: Margalef va ser enrolat a la divisió de Líster (on un amic seu va morir), va combatre a la batalla de l'Ebre, i culminada la rebel·lió militar, va ser obligat a tres anys de servei, alguns mesos dels quals va passar a Mallorca, concretament al Castell de Sant Carles, des del desembre de 1942 a l'abril de 1943. Ben prest va tenir contactes amb investigadors mallorquins il·lustres, com el Dr. Miquel Massutí Alzamora, director del Laboratori Oceanogràfic de Palma. Una altra relació ben intensa la va establir amb el paleontòleg solleric Guillem Colom, a qui va estimular a redactar obres tan modernes per al seu temps com El Medio y la Vida en las Baleares. Per cert que l'amic Andreu Muntaner me contava fa pocs dies una anècdota ben simpàtica: Margalef havia anat a Sóller amb tren, per conèixer D. Guillem, sense tenir-ne les senyes. Demanant al poble, algun informant benintencionat l'adressà a la casa d'una altra glòria local homònima: el poeta. Ramón s'hi presentà, encetaren conversa cordial i quan es va aclarir el malentès, ja havien posat taula i finalment va quedar a dinar a cal literat abans de ser conduït a casa del científic. Les relacions amb aquest varen ser intenses, amb una abundant correspondència i alguna estada a la seva finca de Llenaire, així com amb altres naturalistes mallorquins que l'acolliren com a membre de la Societat d'Història Natural de les Balears (entitat que prepara un acte d'homenatge pel centenari del Dr. Margalef per a la propera tardor).
Entre els seus més de quatre-cents treballs de recerca publicats, n'hi ha diversos referits a les Balears, entre els quals excel·leixen els estudis dels ecosistemes d'aigua dolça de les illes, amb una profusió d'inventaris i identificació de centenars d'espècies d'aigua dolça o salobre, treballs que mai han estat superats i que són avui irrepetibles, ja que moltes de les basses i zones humides que va estudiar ja no existeixen. Era una recerca feta amb més esforç que medis, i que incloïen llargs desplaçaments a peu, sense més instruments que filtres improvisats, recipients per conservar mostres i, sobre tot, una ment privilegiada i un entusiasme inesgotable.
Vull destacar, finalment, la importància del seu mestratge, la sembra de les seves idees i criteris a les mentalitats de molts illencs de pàtria o adopció (entre altres), que les han pogut estendre a altres generacions, especialment els vinculats amb la Universitat de les Illes Balears: els Drs. Guillem Mateu, Gabriel Moyà, Hipòlit Medrano o Guillem Ramón, per posar sols alguns noms concrets, varen ser deixebles del Dr. Margalef, com també Josep Antoni Alcover o Beatriu Morales (ambdós a l'IMEDEA). Personalment, l'hi he d'agraïr també el pròleg al meu llibre d'aucells, on va posar unes gotes del seu peculiar humor ("...un naturalista com en Mayol ja ho és abans de passar per la Universitat, i l'única cosa que aquesta pot fer és no ofegar la visió de la natura que acostuma anar amb la joventut")
Evidentment, la universitat fa fer molt més que això: permetre a molts de cents d'alumnes aprendre directament de les classes d'un dels científics més importants del segle XX. Un privilegi.
