UN ESBORRANY DE QUADRE DE MOTS. Estic en un ambient tendre i familiar que resta infinitament misteriós i llunyà. Guarda intacta la feblesa, em diu una veu per dedins. La terra fa olor de fum. Les ombres entre les sis i les set del capvespre s’allargassen sobre les espigues i les taquen amb una polsina quasi daurada. La clariana s’allunya, es rarifica. El negre s’acosta, s’endureix. Em sembla que cap lectura dels filòsofs no penetrarà dins meu per canviar-me. Per això hi ha tants de llibres oberts damunt la taula, fullejats, tancats de cop massa aviat amb algun poema que serà capaç d’il·luminar-me més o menys temps com les entrevisions de la natura.
Sent que la meva veu respon a una altra veu. Sent que de cada vegada més descobresc que l’evocació dels morts els converteix en més vius que els vius. És com si Homer, Safo, Llull, Lao-Tseu, Ausiàs March, Kavafis o Blai Bonet em parlessin com si fossin aquí mateix, a dues passes de la meva orella.
En aquest moment en què ens trobam les veus mortes són de cada vegada més vives, mentre que les dels vius són de cada vegada més mecàniques. Hi ha massa gent que només llegeix amb els ulls.
Caldrà recordar un altre cop que el més pròxim, el més evident i el més visible no és percebut, ni vist, ni escoltat? Passam tot el temps a la vora del més proper sense veure’l, sense entendre’l, sense sentir-lo. Podries justificar cada mot i cada síl·laba?
Com puc aturar aquest bla-bla-bla immens ple de rutines, d’inautenticitats i de llocs comuns. Em sent segons la formula clara d’Hanna Arendt, un “men in the dark times” (un home en temps foscos), capaç de defensar el coratge de tots els instants. Partesc sempre de la producció violenta d’emocions imantades.
I se que faig una cosa particular que no té res de grandiós. Però quan aquesta cosa està acabada podria fer que tot hagués canviat. No veig el que escolt, no escolt el que veig, no toc el que llegesc o el que escric, no tast el que sent. I voldria fer coses que pogués assaborir amb els cinc sentits alhora.
Em repetesc allò que no vol escoltar ningú: el dir és el que desencadena una major visió. I no el contrari. Tenc por quan veig que les biblioteques no signifiquen res. Tenc por quan sent que molt poca gent sap llegir de bon de veres. Tenc por quan toc amb les mans que domina el càlcul, el profit, l’economia financera. Tenc por quan no trob quasi ningú que pensi. Tenc por quan em tem que els cossos humans desapareixen expropiats per la general anestèsia. Tenc por de la ignorància que engendra violència.
Només una petita certesa dins la foscor: l’amor és contagiós.
PETIT BITLLET MATINER. Ho va escriure el 1930 mestre André Breton: “Tot porta a creure que existeix un cert punt de l’esperit on la vida i la mort, el real i l’imaginari, el passat i el futur, el comunicable i l’incomunicable, l’alt i el baix cessen de ser percebuts contradictòriament.”
Em sent una contradicció viva.
CARTES RELLEGIDES. Vaig començar el camí de la lectura dels cinc volums que formen la Correspondance (Bibliothèque de la Pléiade, NRF) de Gustave Flaubert que són una festa, una delícia i una font de literatura de vegades superior a les seves obres narratives. Ara estic amb les cartes a Louise Colet del segon volum, i resulten d’una frescor, d’una riquesa de matisos i d’una complicitat amorosa intel·ligent extraordinàries. Un llibre d’aquells que quan l’agafes t’atrapa amb la força d’un relat. De James Joyce coneixia algunes de les seves cartes a través d’antologies o articles. Ara rellegesc una joia: Cartes. Antologia (Obrador Edèndum, Santa Maria de Queralt), a càrrec de Dídac Pujol. La tria de les cartes és magnífica i la traducció estupenda. Hi ha també un bon pròleg i una bona taula i bibliografia. M’agraden les cartes en què Joyce parla amb els seus editors. I descobresc sorprès que va tenir dificultats per publicar aquell meravellós llibre de contes, Dublinesos, que per a mi és inoblidable. Emperò on la tria de les cartes m’ha entusiasmat és quan Joyce s’amolla i es passa molt escrivint a la que seria la seva al·lota i després dona, Nora Barnacle, quan estaven separats. Té fragments que són pioners en la literatura pornogràfica de la segona meitat del segle XX. Escoltau: “El meu amor per tu em permet pregar a l’esperit de la bellesa eterna i de la tendresa que s’emmirallen en els teus ulls o posar-te a sota meu amb la teva panxa tan suau i follar-te per darrere, com un porc que munta una truja, glorificant-me en la pudor i en la suor que t’emana del cul [...] o bé capicular-nos notant com els teus dits em toquen i em fan pessigolles als collons o estàs clavada amb mi per darrere i els teus llavis calents em mamen la cigala mentre tinc el cap falcat entre les teves cuixes grasses [...] i la meva llengua llepa voraçment el teu cony vermell i pudent.” Quina alegria que Joyce perdés el decòrum i ens hagi llegat aquests tresors bruts!
OSCAR WILDE, PENSADOR. Tot el corpus assatgístic d’Oscar Wilde recollit en un volum és una meravella. El secreto de la vida (Editorial Lumen). En una estupenda edició d’Andreu Jaume, que fa un pròleg il·luminador i potent, i amb la curosa i clara traducció de Miquel Temprano García, es poden llegir una selecció molt copiosa dels seus millors assaigs ordenats cronològicament en què Wilde s’enfonsa en les seves obsessions estètiques i literàries —els pintors prerafaelites, la idea de l’art per l’art, els sonets de Xècspir, la necessitat de la crítica, l’amistat, la passió per Grècia, una mostra de la seva obra aforística, i el volum es clausura amb el De Profundis, la carta que Wilde va escriure al seu amant, lord Alfred Douglas, la relació amb el qual el va dur a la presó, l’exili i la mort—. Deliciós volum!
