Ell, un fill de casa bona, pare militar i mare de parla castellana, un urbanita que necessitava sentir el cant de n'Eloi per sentir-se a casa; ella, 16 any més jove, una pagesa del poble més sec de Mallorca, terra fronterera amb una mar plena, primer, de pirates rapinyaires i, anys més tard, de contrabandistes acceptats i apreciats perquè ajudaven a la difícil supervivència.
Ell no va ser fins als cinc anys que descobrí el món de les rondalles, que li llegia son pare, i aleshores va saber que aquesta era la seva llengua; ella, en canvi, les escoltà des de minyona de llavis de la seva àvia, i mai no pensà que en pogués emprar d'altre per comunicar el que li omplia el cor, i és que ex abundantia cordis os loquitur. (Evangeli segons Lluc)
I tanmateix, molts d'anys més tard, quan ell ja en feia vint-i-cinc que havia mort als 68, quan encara tenia tantes més coses que dir, AdiA Edicions (Calonge 2018) va rescatar aquest llibre, Vocabulari Privat, que alterna 25 narracions de cada un d'ells, Josep Maria Llompart i Antònia Vicens, que ens transporten molts d'anys enrere, des d'abans de la Guerra Civil fins a la postguerra al cas de Llompart, i Vicens al perìode de repressió, hipocresia i foscor que ara semblen enyorar alguns esbojarrats (o esvoxarrats?); quan el turisme començava a descobrir-nos, i a obrir-nos finestres a un món, nord enllà, on diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç (Salvador Espriu).
Són unes històries color sèpia, el que tenen els records i la melangia agredolça, la joia d'estar trist (Victor Hugo), però adesiara esclaten en les irisacions inesperades d'unes metàfores fulgurants, que te deixen amb la boca oberta per la seva inesperada exactitud: "na Cèlia tenia una veu de pa moreno" (JML), o "una nit tota fresca, amarada de lluna i baladres" (AV), una frase amb ritme de vers. I és que els poetes són aquelles persones que uneixen per primer pic dues paraules.
Una darrera coincidència, potser totalment casual, però que m'agrada pensar que és una picada d'ull per part d'Èrato, la musa de la poseia amorosa: als primers poemes de Llompart surt sovint la paraula "antònia", així, en minúscula. Li vaig demanar a qui es referia i em confessà que era un amor d'infantesa, innocent i blanquíssim; ens l'explica amb més detall al text 5 d'aquest recull i torna a esmentar al 17 i al 25. Es tractava de n'Antonieta, la filla de l'amo d'una possessió que tenia son pare per devers Deià. I em sembla una polissona picada d'ull per part d'Èrato, la musa de la poesia amorosa, que hagi estat amb una altra Antònia amb qui les seves evocacions s'han entortolligat amorosament en aquest deliciós llibre, que vos aconsell tenir al capçal del llit i assaborir un conte de cada autor abans d'embarcar-vos en la nau de la nit.
Segur que tindreu uns somnis més bells i poètics.
