Tot el mèrit del món i tot el reconeixement imaginable i encara més als responsables de la primera fotografia d'un forat negre supermassiu (amb una massa 6.500 milions de vegades superior a la del Sol, que no deu ser poca cosa), situat a ni més ni menys que 55 de milions d'anys llum de nosaltres, suposam que realitzada sense flash. Ara bé, servidor de vostès té la necessitat quasi física (o astrofísica, per ser més propis) de, en aquests moments memorables, recordar en quines condicions treballaven, observaven i, en definitiva, feien ciència alguns gegants d'un temps passat, escorcolladors pretèrits de l'infinit amb uns mitjans sensiblement més limitats que els actuals. Per exemple, Charles Messier. I, qui fou Charles Messier? Idò l'inquiet "descobridor" de la galàxia on es troba (o "es trobava", anau a saber) el forat negre en qüestió, ara immortalitzat per sempre més. Charles Messier va néixer a Lorena un 26 de juny de 1730 -era franco-alemany, per tant, metàfora de l'esperit de l'ara taciturna i afligida Unió Europea- i, segons conten els manuals a l'ús, ha passat a la història de l'astronomia pel fet d'haver catalogat sistemàticament 110 objectes d'allò que s'anomena "cel profund". Dita relació fou publicada en la seva forma definitiva el 1781 i portava el nom de "Catàleg de nebuloses i cúmuls d'estrelles, que es troben entre les estrelles fixes sobre l'horitzó de París", atès que les observacions prèvies tingueren lloc des de l'Hôtel de Cluny, a la capital francesa, avui seu d'un dels museus dedicats a l'Edat Mitjana més interessants de tota Europa. Un d'aquests "objectes" és, precisament, la galàxia M87 (Messier 87, vaja), situada a la immensa constel·lació de la Verge (també coneguda com a Constel·lació de Virgo), la segona en tamany de les 88 que hi ha al cel i que probablement deu trobar-se més enllà d'on el bonjesús va perdre el capell. Per tot això, si immensa és la constel·lació, més immens és encara el mèrit de Messier per haver enllestit les seves observacions fa ara més de dos segles, amb els precaris mitjans amb què comptava. Messier, sí, però també altres com el seu mestre Joseph-Nicolas Delisle o el seu company Joseph Jérôme Lefrançois de Lalande -responsable del primer càlcul precís de la distància entre la Terra i la Lluna, el 1751-, que també feren servir la torre medieval de Cluny com a observatori astronòmic, alhora que, com a pensadors i filòsofs "il·lustrats", posaven les bases del nou ordre econòmic, polític i social que havia de liquidar l'Antic Règim. O com tants altres, en definitiva. És el cas de l'anglès Edmund Halley -amic i col·laborador d'Isaac Newton, fins el punt que fou ell i no la poma qui l'impulsà a escriure el seu Principia-, que el 1676 instal.là a la "napoleònica" illa de Santa Elena, a l'atlàntic sud, un observatori per contemplar els estels del cel austral i que és reconegut sobretot pel cometa que porta el seu nom.. La llista no té final conegut, com l'espai, i caldria recordar aquí noms com com William Herschel, Pierre-Simon Laplace, Christian Huygens, Joseph-Louis Lagrange o Heinrich Olbers -que ens obligaria a mirar amb altres ulls les nits estrellades de Vincen Van Gogh. Qui no recorda, en definitiva, aquell meravellós capítol del Cosmos de Carl Sagan on l'astrofísic de Brooklin ens narrava de forma memorable les vivències i aportacions de l'alemany Johannes Kepler -el propi Sagan li donava vida, per cert- i el nòrdic Tycho Brahe, allà per la cort de l'emperador Rodolf? Llarga vida a Charles Messier, per tant, enterrat com està al Père-Lachaise, de París, al costat del "nostre" Francesc Aragó, d'ofici observador...
