ELS ANYS SETANTA, DE BARCELONA A LA SORBONNE. L'any passat, quan el professor de la Sorbona Jacques Terrassa em va convidar a aquest col·loqui internacional sobre la Barcelona de la meva joventut, vaig pensar que París està habitada per la gràcia intel·lectual i sap organitzar allò tan clar i essencial com és una mirada de nombrosos sabers -transversal com es diu ara- sobre un moment històric tan significatiu per a la nostra història social i personal. El CRIMIC (Estudis Ibèrics contemporanis de la Sorbona) i el Centre d'Estudis Catalans ja havien organitzat l'any 2016 un altre col·loqui -La Barcelone des Sixties, entre la Caputxinada & Gauche Divine- també consagrat a la reflexió sobre els imaginaris del territori d'una capital tan significant com Barcelona, una forma de pensar la capitalitat.
Ara en aquesta nova trobada, amb un comitè científic amb professors d'universitats tan diverses com la Pompeu Fabra, la de Barcelona, la de París-Nanterre, la de Lille-III i la Sorbona, es proposaren estudiar el tardofranquisme, la mort del dictador Franco, la contracultura i la Transició. Barcelona va ser els anys setanta la ciutat de tot l'Estat que millor encarna l'oposició a una dictadura que els catalans varen combatre en tots els territoris socials. El País Català va ser molt sensible a l'absència de llibertats democràtiques i a la persecució de la llengua i la cultura catalanes. La llengua i la cultura (en camps tan diversos com el cinema, la cançó, la literatura, l'art, el teatre i la música) varen esdevenir eines de reivindicació i de lluita polítiques. Els nouvinguts eren acollits en aquesta Barcelona oberta que fou, especialment després de la desaparició del dictador, un planter de creativitat, d'eufòria, i de mobilitzacions que anaven des dels fronts universitaris i obrers als de les noves forces emergents com les dones, els gais, les lesbianes, els LGBTQ d'aquella època.
I amb aquestes idees informadores del treball de recerca es reuniren una trentena de professors universitaris i un grup de testimonis de l'època davall la cúpula sorbonesca del número 54 de la rue Saint Jacques de París. Abans de res he de dir que París es troba en un estat de sobrevigilància per mor dels atemptats i manifestacions. Arribar a la porta de la Sorbona i haver de mostrar el carnet i dir on vas amb un control estricte no és propi d'això que coneixem per universitat. Em va fer mal. Però dia vint-i-u de març de 2019, a les nou del matí, entrava a la sala d'actes de la Sorbona i començava a escoltar la ponència de Canela Llecha Llop, de la Universitat París I, que parlava de "Gramàtiques culturals de la mobilització política: l'engatjament del Movimiento Ibérico de Liberación més enllà de l'antifranquisme." Darrere cada intervenció es produïa un debat que sempre enriquia el tema, l'eixamplava i donava lloc a controvèrsies ben creatives. Les mirades creuades entre investigadors universitaris i testimonis que contaven l'experiència pròpia enfocava aquesta realitat múltiple tant en el pla històric com en el literari (novel·la, teatre, poesia), artístic (fotografia, cinema i arts plàstiques) i directament polític (la Internacional situacionista, el marc llibertari, els fronts d'alliberament) i permetia una interrogació molt productiva feta d'una manera interdisciplinària sobre aquests anys de canvis profunds que renovaren profundament l'imaginari urbà de la capital catalana.
Aquella època dels setanta barcelonins va ser un planter de planters en què es conjugaven les lluites per les llibertats, les lluites nacionals i les lluites creatives. Els professors universitaris varen saber condensar en les seves intervencions observacions i enfocaments sobre la contracultura, els moviments feminista i gai, un feix de personatges trencadors com Christa Leem, Maria Mercè Marçal, Terenci Moix, Carles Santos, Joan Brossa i Joan Fontcuberta, la música progressiva, els còmics, des d'El Papus a Pausa, el cinema independent i el documental amb el gran carnaval crític i guinyolesc que fou el film Hic digitur dei. Vaig trobar molt enrotlladores les intervencions dels testimonis com l'escriptor Martí Font, que contava com fèiem com si Franco ja fos mort, el periodista, fundador d'Ajo Blanco, Pepe Ribas, que desenvolupà l'inici i el final d'una publicació que va ser emblemàtica, el fotògraf Joan Fontcuberta, que ens parlà del pas de la contracultura a la contra visió, i el novel·lista Jordi Coca, que ens va fer un perfil extraordinari de la ballarina Christa Leem, immortalitzada per Brossa. Puc assegurar que aquests tres dies es convertiran en un llibre de textos i imatges que serà la llavor per a futures mirades sobre aquests temps en què volíem canviar el món i canviar la vida.
ROSSY DE PALMA: GUEST STAR DEL FOLIES BERGÈRE. En puc donar testimoni: Rossy de Palma no és una actriu. És una artista. Perquè no està limitada dins el bell i complex territori d'actriu, sinó que ha demostrat nombrosos sabers: escriptora (presentà un monòleg dins el Festival de Poesia de la Mediterrània), directora de cinema i música (acaba de rodar i musicar un fashion film amb la seva filla), cantant (Le chanteur de Mexico al Teatre Châtelet de París), instagramera (exposició de fotos: Camouflages. Autoretratos sin rostro), creadora de productes (línia de maquillatge per a MAC, perfum propi anomenat Eau de protection alabat pel New York Times, ventall per a Hermès), model (per a una modistada, especialment per a Gaultier, Mugler i Alexander McQueen). I ara guest star, primera vedette, regina del burlesque del cabaret Folies Bergère de París per a l'espectacle Fashion Freak Show, on es conten les mil i una vides del seu amic Jean Paul Gaultier.
Rossy m'havia dit que era feliç d'estar amb el seu amic Gaultier i poder actuar en un escenari on la més francòfila de les danseuses americanes, Josephine Baker, va fer època el 1927 ballant i cantant amb el seu cinturó de plàtans.
Quan la vaig veure com se'n desfeia damunt el colossal escenari en les nombroses aparicions en aquesta mescla de comèdia musical, performance i espectacle de moda i de circ, vaig confirmar el carisma que té, les vibracions que desprèn, l'impacte que produeix enrevoltada d'uns quinze ballarins, models i cantants. Les mamballetes l'envoltaven en cadascuna de les seves sortides amb uns models especials creats per a ella. Fins i tot en una visió cinematogràfica, quan fa de mestra d'un Gaultier nin que es dedica a dibuixar models a classe, i ella el castiga a dur un full amb un dibuix seu aferrat a l'esquena, resulta enlluernadora. I quan surt pel pati de butaques amb un vestit jaqueta i capell típics de la reaccionària Geneviève de Fontenay i fa un striptease en què queda amb una roba interior Gaultier és impressionant.
I al final, amb un model de gasa aferrat al cos amb transparències i aplicacions de flors brodades en diferents colors i coronada amb un "tocat" fet amb plomes verdes d'estruç, que la converteix en dona palmera, és una icona fetitxe a la qual totes les audàcies li són permeses i que esdevé l'emperadriu de la revista i de la moda al mateix temps amb tota la sala dreta aplaudint una vegada i una altra vegada molt de temps.
Veure aquella Rossy de Palma, elevada als altars del Folies Bergère, amb un públic entusiasmat, clou, amb l'atmosfera de l'afecte amistós que m'ha envoltat tostemps, aquesta petita crònica d'uns dies (i d'unes nits) parisins memorables.
