Darrerament, tothom semblar tenir una opinió sobre James Rhodes, el carismàtic pianista i conferenciant sobre temes d'autoajuda. M'ho comentava una amiga que va fer coa estoicament per obtenir un autògraf després del seu concert a Palau de Congressos i Ciment, el passat mes de febrer a Palma. "¿Creus que és bon músic?", em demanava la meva amiga molt culpable de ser fan incondicional de Rhodes.
¿Qui dubte ara mateix que efectivament Rhodes té alguna cosa que justifica el seu èxit? El problema és que no hi ha consens sobre què és aquesta "cosa" especial que indubtablement té. Diguem-li carisma, empatia, do de gents i magnetisme. Els afro-americans en dirien soul i els flamencs duende. James Rhodes presenta un conjunt de qualitats que efectivament justifiquen els milers (milions?) d'entrades i dics que ven. I aquest paquet que ell ven també té moltes ombres dubtoses, com recorden els seus detractors: narcisisme, victimisme, messianisme i malditisme.
Nascut al Regne Unit el 1975, va estudiar piano, però ho va deixar de molt jove. Quan tenia sis anys, un professor d'educació física el va violar sistemàticament, deixant ferides físiques i psicològiques que encara duren. Mentrestant va sobreviure diversos intents de suïcidi, la drogodependència i l'automutilació. Com a una forma de superar el seu enfonsament físic i moral, quan ja tenia prop de trenta anys, va cercar consolació i teràpia en el piano i els sòlids mestres de la música clàssica: Bach, Beethoven i Chopin. Bach, ha dit ell, li va salvar la vida.
Com a un prosèlit d'una nova religió, el 2009 va editar un disc amb el títol que en català es pot traduir com a "Fulletes d'afaitar, pastilles i un gran piano" que són els tres elements amb els quals va conviure en aquella època. Aquell any, el disc va ser el més venut a iTunes, arribant a xifres aberrants i insòlites. Des del principi, Rhodes va saber elaborar una història personal que li va obrir el cor de milions de fans (les violacions, el manicomi, les drogues i Bach, sempre Bach).
Qualsevol que hagi assistit als seus concerts o l'hagi vist a la TV, queda seduït per Rhodes. Vesteix amb roba urbana, moderna; té un moixell com a de lli aspre, però molt artístic; i amolla contínuament un rosari d'obscenitats (follar, enravenar, encular) que el fan connectar amb un públic que creu que Bach i Chopin són únicament per a mongetes de la Puríssima i que s'alegra de veure com els "clàssics" són d'aquest món i també saben flastomar.
El 2015 va publicar a Gran Bretanya el llibre Instrumental un relat extremadament escabrós amb detalls sobre les violacions, l'ús de drogues i els seus suïcidis frustrats. El volum té dues parts: les cròniques personals i unes petites lliçons de piano que es poden utilitzar com a teràpia per a qualsevol problema psicològic. Ara mateix, Rhodes, presenta recitals de piano durant els qual conta experiències personals, no sempre tan extremes com les que ell va viure als sis anys. També ofereix conferències sobre els efectes de l'abús sexual. Fins i tot el president Pedro Sánchez l'ha convocat en privat per promoure lleis més dures encaminades a la protecció dels infants.
Rhodes és un pianista tècnicament deficient però sap arribar al públic gràcies a una encertada sensibilitat musical i un relat personal que sap tocar el moll dels ossos de qualsevol ésser humà. Com a pianista, francament, no dóna la talla; com a terapeuta, és igualment insuficient. Com a pianista-terapeuta, però, és impossible no redir-se davant el seu encís. Amiga meva: no et sentis culpable de ser fan; hi ha coses pitjors a la vida que acceptar les consolacions de la música.
