PARÍS ÉS UNA FESTA, AMB LLIBERTAT VIGILADA. Començaré amb una bona notícia per a tu, Lectora estimada dels mil i un sexes de l'esperit: he començat a escriure un nou llibre a París: Ressò de silenci. No, no són poemes; no, no són relats; no, no és una novel·la. Són quadres de paraules. A Ressò de silenci cont coses íntimes mitjançant escapolons de llenguatge que reflecteixen els drings d'uns sons, l'enlluernament d'una revelació, les irisacions d'un fet, una aventura de la curiositat, l'spleen de la gran urbs o el jardí de la joia de viure. Petits no-resos que teixeixen allò més evaporable, allò més volàtil, allò més efímer. I aquest viatge a París en què no m'he aturat de rebre estímuls i afectes ha estat un bon catalitzador per a aquesta escriptura ràpida, intensa, incisiva i excessiva alhora.
Anem per feina perquè hi ha moltes de coses per cosir i contar. Feia anys que desitjava ser traduït al francès per motius ben clars: ador la llengua i sé que el meu català viatja bé a la llengua francesa estimada. Però és difícil. Un llibre antològic de setanta poemes per llegir al Festival Mundial de Poesia de Trois Rivières del Quebec, un llibre d'artista fet amb aquarel·les de la pintora sueca Cathy Bargiam i un conjunt de narracions per a revistes literàries era tot el meu bagatge. Per això quan Maria Bohigas, l'editora de Club Editor (molts d'anys i bons pels 60 anys que s'acaben de celebrar d'aquesta editorial històrica!), l'editora del meu Llefre de tu, em va animar a demanar un ajut a l'Institut Ramon Llull per traduir-ne cinquanta planes, no ho vaig dubtar ni un moment. La traductora va ser la poeta francesa i amiga Annie Bats, que havia fet traduccions magnífiques de gent tan "difícil" com Arnau Pons. Ella es va entusiasmar. I la Bohigas amb aquelles cinquanta planes va recórrer algunes de les editorials franceses que més es podien avenir amb el llibre (Verdier, Gallimard, Actes Sud, Seuil, etc.). Per tot li deien que el llibre els agradava però que per mor de la crisi no agafaven autors nous. I així arribàrem a final de 2017, quan vaig anar a fer una conferència a la Universitat de París XIII. Allà vaig conèixer una fan catalana, jove, intel·ligent i entusiasta de la meva obra, Ona Batlló. Em va dir que feia la tesi doctoral i treballava dos dies a la llibreria d'Yvon Lambert. M'aconsellà que parlàs amb Yvon de Llefre de tu. Dit i fet. Yvon havia estat el primer marxant internacional de Miquel Barceló. Ens coneixíem des de feia trenta anys. Coneixia el seu caràcter pragmàtic i clar. I li vaig fer la proposta. Em va dir que ell només publicava allò que li agradava, que li enviàs la meva mostra, s'ho llegiria i em diria coses. Sé que no li vaig remetre tot d'una l'Ogre de toi, títol de la traducció, perquè em feia por un nou fracàs. Ell em telefonà i em digué què esperava per fer-li arribar l'obra. Un mail amb el text i un sac de nervis. Al cap d'una setmana vaig rebre la contestació. Aquelles cinquanta planes l'havien entusiasmat, i volia publicar el llibre. Crec que vaig plorar d'alegria i d'emoció: de fervor. I Annie Bats, que el 2018 vivia a Normandia, a ca la seva mare, em va dir que s'hi posaria tot d'una. Han estat uns deu mesos de feina. Annie Bats i jo ens hem comunicat poc i profundament. Per a ella ha estat un repte. Per a mi una festassa. I per fer la coberta vaig pensar tot d'una en en Miquel Barceló perquè l'obra li havia agradat i perquè hi havia un lligam històric amb Yvon, el seu descobridor internacional. I també em vaig atrevir a demanar a l'amic Mathias Énard, gran escriptor francès amb un parell de goncourts i una generositat sense límits, si em podria fer un prefaci per presentar-me als lectors francesos. I em va dir que sí tot d'una i ha escrit unes planes memorables que obren les portes d'ampit en ample al llibre. Ogre de toi estava en mode francès, en marxa.
PRESENTACIÓ D'OGRE DE TOI A PARÍS. Les presentacions franceses són diferents de les d'aquí. Allà l'escriptor fa una signatura a la llibreria a unes hores determinades i una persona, o ell mateix, llegeix algunes planes del llibre. Amb Yvon decidírem la feta. Vaig proposar per a la lectura una amiga: l'artista Rossy de Palma, que per un d'aquests atzars del destí que no existeix a l'atzar assajava per a la seva actuació al Folies Bergère a l'espectacle Fashion Freak Show, que conta les mil i una vides del dissenyador de vestits Jean Paul Gaultier, em va assegurar una cançó i una lectura. Em va dir que estava encantada i decidírem que la presentació seria dos dies abans de la seva estrena: el 19 de març de 2019.
A París, quan vaig arribar el diumenge, feia sol. I el sol em va acompanyar tota la setmana. Un sol que feia treure els primers ulls als arbres de l'amor del jardí de Luxemburg i que convertia els carrers, els monuments i les places en espais bells plens de gent que caminava, que bevia, que cantava com si la vida fos una comèdia musical. De tota manera, l'altra cara d'aquesta alegria va ser trobar els Champs-Élysées tancats per la policia i un control policial exageradíssim per totes bandes.
Però el dimarts devers les sis de l'horabaixa la rectangular i molt gran Librairie Yvon Lambert, al número 14 de la Rue des Filles du Calvaire, just devora el Circ d'Hivern i a l'enrotllat barri del Marais, ja es començava a omplir d'un públic que fullejava les taules plenes de llibres triats, seleccionats o publicats per Yvon i aquella vitrina plena d'Ogre de toi. Al matí havia tengut una extraordinària sorpresa: Annie Bats, la traductora, podria assistir a la presentació. Em vaig haver de posar a signar llibres. I va ser com desfer calça: una filera de lectors, la majoria desconeguts, em donava el seu nom i jo feia unes retxes singulars per a cadascun. Vaig notar com comentaven els mots d'Énard, com em demanaven informacions, com els feia gola. Vers les sis i mitja va arribar Rossy de Palma, que va començar a repartir besades. Va ser una presentació on ens besàrem molt i això em va entusiasmar. Les llibreries no posen cadires, i allà tots drets començàrem la feta. Yvon va dir que era feliç de publicar el primer llibre francès d'un autor català que l'havia entusiasmat. I va dir meravelles del llibre. Annie Bats qualificà la seva feina d'una "dolça tortura" per les dificultats de traslladar una escriptura tan plena d'orfebreria, de matisació, de dobles sentits i de brodaries verbals. I va dir que se sentia molt contenta dels resultats. Aquest cronista, en un estat d'excitació i de frenesia, de "bonheur", va donar les gràcies a tots els que havien participat en aquella aventura amb happy end i va recalcar que el llibre era com un paisatge amb un casal on es podia entrar per allà on el lector volgués i trobaria una veu que l'entretendria i li faria companyia. El grand finale fou de Rossy de Palma, que va dir que no havia acabat la cançó que em feia, i amb la seva veu singular i vellutada va llegir cinc planes dins un silenci atent que acabà amb un aplaudiment llarg. Tots ens besàrem de bell nou i brindàrem amb xampany per Ogre de toi.
Si havia de resumir amb una paraula la presentació afirmaria que fou el triomf de l'afecte. Una atmosfera càlida d'afectes es trunyellà entre uns lectors amables, fervorosos, apassionats, entre amics i coneguts. Fou una festa de savieses i de llibertats: un oasi de tactes i contactes. Gràcies a tots! (continuarà)
