L'autor A.F. Harrold és molt reconegut, i merescudament reconegut. Provinent de l'entorn de la literatura infantil en llengua anglesa, no pot ser d'altra manera. La seva escriptura i el seu imaginari té fonaments sòlids. Ha escrit la premiada novel.la, diguem-ne, infantil-juvenil Els imaginaris, també molt ben editada en català per Blackie Books, que ara presenta Una cançó de molt lluny, que ressenyarem a continuació, del mateix autor, com diem. Una seqüela. Els dos llibres parlen d'un altre món, comunicat esporàdicament, o no tant, amb el nostre. I de les ombres que l'habiten, i dels sers d'ambdós mons que es troben adesiara.
Presentació impecable, molt atractiva. Imponents il.lustracions, en blanc i negre, de Levi Pinfold, molt ajustats a les ombres pertorbadores que guaiten en les pàgines, especialment a la segona part del llibre, quan l'acció mena a un xoc no gens pacífic. Per conèixer el quefer de Harrold recomanam visitar el web www.afharroldkids.com, que mostra la seva notable i ben acollida tasca en escoles, i altres àmbits, com a poeta i com a narrador de contes, i les principals obres seves escrites i publicades.
Anem per feina. Una cançó de molt lluny conté al nostre parer aspectes previsibles. En els personatges, en les situacions, i també en el que no és un acabament tancat. Hi haurà probablement altres novel.les del que podria ser una sèrie. Agradaran, aquestes novel.les, com han agradat les dues esmentades. Centenars de milers de lectors no poden estar equivocats. Imaginam que tampoc hi estan els editors. El treball de Harrold és bo, acurat, imaginatiu, expressiu, honest i intens. No obstant, Una cançó de molt lluny no passa de ser un model més del camí argumental que oposa dos móns, el real i un altre de fantasiós. La sensibilitat -i les necessitats emocionals- de Francesca, la protagonista principal, li permet d'escoltar els senyals que provénen d'aquest costat d'ombres: una rara música agomboladora.
És molt engrescador l'inici de les relacions entre Francesca i Nick, també protagonista principal, d'una també radical tendresa, i fill d'una singular procedència. Ens agrada la seva relació. El principi del llibre ens ha recordat molt llunyanament qualque escena de la novel.la de Harper Lee. Al final, el relat esdevé per a nosaltres un "ja ho he vist": acossament entre adolescents i l'angoixa que provoca en la víctima (bona idea la de la panxa confident), fets que posen en evidència els acossadors i la seva profunda covardia, i finestres entre dos móns en conflicte i per on pul.lulen ombres que inquieten.
