PARAULES DE MESTRE. El meu mestre estimat, el savi Miquel Batllori, quan li vaig demanar a la llum dels seus noranta anys quines eren les seves millors fonts històriques, em contestà de cop, sense pensar: "allà on he trobat més veritat històrica és en els textos que estan escrits en primera persona." Epistolaris, diaris, memòries, articles signats, cròniques personals, transcripcions orals, etc., són joies per a un historiador. Veus que escriuen amb l'única autoritat que dona l'experiència pròpia i la història viscuda per un mateix. Els amadors de la literatura ja ho saben fa estona: la literatura és una mentida que diu la veritat.
Per tot això, i perquè sempre m'escric a mi mateix, aquest text serà intencionadament ad hominem. Cont el que vaig veure, el que vaig sentir, el que vaig fer. Allò que vaig viure.
Barcelona m'ensenyà els anys setanta els valors de l'amistat en estat sòlid. Una amiga em va dir que hi havia una feina que creia que m'interessaria molt a la represa de la publicació de l'Enciclopèdia Catalana. Podria fer feina cada dia en fixar el lèxic científic català de les ciències biològiques i de les ciències mèdiques, podria cercar totes les accepcions de la semàntica del mot i podríem redactar aquelles entrades en què d'una forma senzilla, clara i condensada s'explicassin tots aquells coneixements. Em semblava com una màquina poètica. I per a mi que acabava els estudis de biologia i estimava amb passió el català fou un repte i una aventura. Aquella notícia conjugava dos grans desitjos: anar a viure a Barcelona i viure en aquell laboratori d'experiències socials, científiques, artístiques i sobretot vitals noves de trinca, innovadora. Em vaig sentir com un explorador pioner que entra en la selva dels llenguatges especialitzats i per anomenar cadascuna dels mots dels sabers en un català epifànic. Participar en l'equip multidisciplinari que va forjar l'enciclopèdia catalana fou un repte molt gran. Era un batallar continu contra tota casta de forces que en aquells anys nerviosos del final de la dictadura que atacaven amb repressió i assassinats de lluitadors i perseguien i prohibien la llengua catalana amb tota casta de censures. Però tot el material humà que treballava amb dedicació i fervor, m'ensenyà que aquelles realitzacions tan col·lectives de la cultura catalana com podia ser el diccionari Fabra, l'Alcover Moll o el Coromines no eren un miratge sinó que nosaltres amb constància i sense atur també bastíem una cientificitat al català que permetria posar-lo al dia perquè es pogués parlar, escriure i viure amb un lèxic que tocàs qualsevol tema. S'hauria d'escriure un llibre de memòria col·lectiva de l'empresa cultural de l'enciclopèdia perquè mostraria les clarors i les ombres d'un conjunt d'humans que vivifiquen una llengua amb el seu element primer: els mots. Fer feina amb mots és el treball de qualsevol pensador. I allà, vaig conviure i fer feina al costat de pensadors de bon de veres. M'agradaria parlar dels mestres Antoni Prevosti i Oriol de Bolòs que havien estat catedràtics meus a la universitat de Barcelona i amb els quals vaig confegir una fraternitat científica que no podrara)etera i els nous bataaladors per la dona, pels gais, per les lesbianes, pels no codificats (el LGTBQ d'quistes de la tradicié oblidar mai i que constitueix una de les lliçons més fondes d'una anys decisius. Aconseguir que una empresa com aquesta se socialitzàs segons les idees d'un repartiment econòmic el més igualitari possible fou una de les nostres conquestes més preuades en un territori tan difícil i tan oblidat: lluita per a la igualtat. A l'Enciclopèdia convivien i es debatien totes les ideologies dominants d'esquerres catalanes d'aquells temps. L'Enciclopedia acabaria al final dels anys decisius, al fina de la dècada, i seria per a mi un espai protegit, únic, riquíssim, amb tones de matèria grisa i de generositat a voler que formaria la trama i l'ordit dels meus dies i el ciclorama quotidià d'una feina en què no queda va mai temps per perdre i on tot, el més públic i el més íntim, trobava acollida. No exager en la condensació. He d'aturar la ploma per no deixar que allò que formà el meu pal de paller, la meva mina a celobert de la recerca de l'or de la llengua, la meva àgora d'aprenentatge continu i de descobriments inacabables, de disciplina i d'esforç compartit, d'alegria i humor mesclats amb les troballes o les pèrdues o les decepcions o els errors. Perquè aquell procés d'una complexitat humana, ambiental, política i social que vivíem no sabíem encara que era el que formaria el fons de l'esperit més fèrtil i fructificador.
Assassinat de Salvador Puig Antich. El 2 de març de 1974 a les vuit del matí tot un grup de gent diversa, persones anònimes, escriptors, científics, llibertaris, artistes, treballadors, poetes, etc., ens trobàvem davant la presó Model protestant perquè aquell dematí estava previst l'assassinat amb garrot vil del llibertari lluitador antifranquista, militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), Salvador Puig Antich, de vint-i-cinc anys. Va ser detingut el setembre de 1973, acusat de la mort d'un subinspector de la policia en una emboscada de la Brigada Político-Social. Els darrers dies hi havia hagut moviments forts del Comitè de Solidaritat Pro-Presos del MIL, de personalitats lligades amb partits d'esquerra per moure estadistes europeus i personalitats de ressò mundial perquè aconseguissin la commutació de la pena de mort. Fins i tot uns capellans progressistes van poder arribar al Vaticà perquè el Papa intercedís per aquella vida jove davant el dictador, oficialment catòlic. Franco no va canviar la condemna. Ells i el règim agonitzaven i endurien la repressió fins a l'assassinat. Crec que va ser un altre dels grans fracassos de les esquerres consentir aquesta mort d'un innocent. El mateix dia també executaren Heinz Ches, un ciutadà de la República Democràtica Alemanya que havia mort un guàrdia civil. El grup de teatre dirigit per Albert Boadella, Els Joglars, va fer a partir d'aquests assassinats una obra de teatre, La torna, que s'estrenà el novembre de 1977 i, per ordre d'un tribunal militar, cinc components d'Els Joglars foren detinguts i jutjats. Dues taques negres sagnants de la repressió de Franco i del post-Franco.
Entre l'historiador que vol objectivitzar els fets i aquest cronista que va conèixer el dolor de la dona de Puig Antich i va ser amic d'alguns membres del grup Els Joglars, jutjats, condemnats i algun escapat a França, només hi ha la diferència d'aquesta necessitat de subjectivitzar la tupada, la carnisseria de la història amb la claror del coneixement de materials humans sensibles i pròxims al narrador.
Quan he acabat de fer aquestes ratlles he sortit a respirar a la terrassa nocturna. La lluna en quart creient era com un haikú de Manent i la sonoritat de la nit la posava el cant tan bell com monòton iii-iii-iii del mussol.
No oblidaré mentre visqui aquella Barcelona generosa i sensual en què el sexe es conjuminava amb la tendresa, en què estimàvem amb els cossos i els esperits dins una bellíssima promiscuïtat, ben segurs que després de la nostra entrega el món seria millor i nosaltres amb ell.
Uns anys clau per a nosaltres, uns anys decisius per a nosaltres. Uns anys de bon de veres.
