CDEFG
HIJKLMN
PQ TU
VWXYZ
Estimat Joan,
Aquest passat 19 de gener haguessis fet 100 anys. Sí, és veritat, poca gent hi arriba. Però te n'anares tan sobtadament que agafares a tothom desprevingut. Però he començat aquesta carta plagiant la teva famosa Elegia al Che, perquè no he vist mai una manera tan clara de mostrar l'absència, el buit que deixa una persona quan se'n va i la inutilitat del que queda. Aquí, Joan, el que falta són les lletres del teu llinatge: B-R-O-S-S-A.
Ara que ho pens, però, no sé si he triat bé. Segurament si haguessis vist aquest "homenatge" que he volgut fer-te, no t'hagués agradat i estic segura que, amb el teu típic caràcter sense cap tipus de respecte cap als convencionalismes, m'ho haguessis fet saber. No, no sé si aquest poema visual reflecteix correctament la teva absència. Perquè, tot i que l'any 1998 se'n va anar l'home, el món Brossa ens ha quedat per sempre. El teu llegat i el teu nom restarà per sempre en la nostra història. I és que, sense haver tengut una gran erudició en les lletres, et definies com a poeta. Aquest va ser sempre, segons tu, el teu únic ofici. I ho aconseguires. Aconseguires l'inassolible: viure, únicament i exclusiva, de la poesia. I estaves orgullós del teu món, t'agradava presumir-ne. Sovint deies que, en veure la teva obra, aquells que no et coneixien pensaven que eres una persona molt jove, quan ja havies deixat de ser-ho. Venia llavors la teva explicació magistral: no és que fossis un avançat a la teva època, era l'època que arrossegava un important endarreriment.
Saps? Ara que he aprofundit un poc dins el teu món poètic me deman si alguna vegada desitjares haver conegut Joan Salvat-Papasseit. M'imagín que per a tu hauria estat un luxe. Sí conegueres, en canvi, J.V.Foix o altres artistes no considerats poetes com Miró o Tàpies. I és que, tot i que et definies com a poeta avantguardista, crec que anares més enllà. Dugueres l'avantguardisme a l'extrem i, definitivament, romperes tot tipus de fronteres entre poesia, pintura, escultura... Perquè, per a tu, tot era, simplement, art. Definies les diferents disciplines artístiques com cares d'una piràmide que es junten a la part més alta. Un art poètic molt personal: el món Brossa.
M'agrada que concebessis l'art també des d'un punt de vista col·lectiu. Fundares el grup avantguardista Dau al set, juntament amb Arnau Puig, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats. Però faltava la sèptima cara d'aquest dau impossible i, passat poc temps de la fundació del grup es va incorporar Eduardo Cirlot. Junts, navegàreu pel dadaisme, el surrealisme i l'existencialisme per tal de dinamitzar una societat catalana molt enfosquida per la dictadura. I, de fet, influïres molt en els artistes que, més joves que tu, et consideraven un referent.
Sempre que explic el que és un cal·ligrama tenc tendència a resumir la idea a una fórmula simple: poesia + imatge = cal·ligrama. Però, en realitat, crec que tu saberes veure la poesia, de veritat, d'una manera diferent. I saberes anar fins i tot més enllà de la gran innovació que va suposar el cal·ligrama. En el teu món de poesia visual encaixa a la perfecció la dita "Una imatge val més que mil paraules". Me venen al cap poemes amb una força comunicativa insuperable: Poema, on la poesia cobra la força d'una arma, a l'estil de Gabriel Celaya; Clau, on ens dones un exemple de fe en la paraula; País, on simplifiques el teu concepte d'Espanya a dos senzills camps: la copla i el futbol, i l'equipares a l'Espanya de "charanga y pandereta", de Machado. A Nupcial deixes veure la teva opinió sobre el matrimoni i a Poema objecte, veim que, com els il·lustrats, creies en la poesia com a solució a la foscor de la dictadura. Per això definies la teva poesia visual no com a poesia ni com a imatge, sinó com a servei a la comunicació. Comunicares, Joan, i molt.
Una de les coses que més em fascinen dels teus poemes visuals és aquest gairebé-personatge en què converteixes la lletra A. M'atreviria a dir que, de totes les lletres de l'alfabet, la teva preferida, la nineta dels teus ulls, era ella, la A. A com a entrada a la vida, A com a porta per on entram a la llengua i al teu món literari.
Feies gairebé màgia amb ella, perquè eres un prestidigitador de les paraules, perquè pensaves que l'il·lusionisme era molt semblant a la poesia i perquè begueres de la influència que el teu pare exercí, gran amant de la màgia.
Però tant amb els teus poemes visuals com amb els transitables, com anomenaves els poemes objecte, aconseguires viure només de la poesia i fores, així, un POETA en majúscules. Un poeta preocupat només per transmetre idees. Un poeta que renunciava a medalles i que se'n va anar just quan començava a no suportar l'èxit que havia assolit.
La meva carta arriba al final i no puc acomiadar-me sense donar-te les gràcies per tot el que ens has deixat en herència. Perquè el món Brossa ara és de tots i això, Joan, em sembla un gran acte de generositat. Però saps què és el que admir més de Brossa, la persona? No és només la teva força i la teva fe cega en la poesia. No és només la rebel·lia contra un règim opressor. El que em sembla més intel·ligent de tot és el teu lema o filosofia de vida, la teva manera de veure les coses: l'equilibri aconseguit entre el que desitjaves i el que et podies permetre. No debades deies "Conec la utilitat de la inutilitat. I tinc la riquesa de no voler ser ric". I és que ja se sap. No és més feliç qui més té, sinó qui més es conforma. Definitivament, Joan, tu sí que vares saber ser feliç. Adéu, Brossa.
Signat, una admiradora.
