LA SEDUCCIÓ DE LA BELLESA. Ordenar la biblioteca pròpia i caòtica és una feina inacabable. I fa molta de vessa. Però té troballes magnífiques que t'alegren la vida. Aquesta setmana passada he trobat dues meravelles que feia molt de temps que havia llegit. I les he agafades de prim compte i les he rellegides. Quina aventura! Quin pler! A més a més estic content perquè per un rar atzar són de l'editorial un poc meva (hi vaig publicar Llefre de tu l'any 2012), que dirigeix una amiga i editora bona i sàvia: Maria Bohigas, i que per afegitó enguany celebra els seixanta anys de la seva fundació per aquest mestre i editor de na Rodoreda i en Villalonga, Joan Sales. Un altre dia faré un brindis com cal per fer festa editorialera i avui em conformaré contant les impressions de relectura. La relectura és una de les coses que més m'agraden del món.
L'home del barret vermell (Club Editor) d'Hervé Guibert em va flipar des de la primera llegida per la seva escriptura: una escriptura en què em submergia per profunditats que no havia albirat mai, en què m'exaltava per interioritats plenes de xocs elèctrics que em deixaven cervelltremolant, una escriptura que no podia amollar i que m'arrossegava cap a fondals que em feien por, cap a cels que m'extraviaven, cap a la bellesa de les paraules amarades de les músiques més acordades al meu estat d'ànim.
El retrat a través d'un vel de boira. Així puc veure la cal·ligrafia d'Hervé un poc escolar, apresa en quaderns de cal·ligrafia anglesa, que des de la primera frase d'un article, d'un relat, d'una novel·la, crea una teranyina textual que se m'aferra a totes les neurones de la lectura i les fa anar llatines, dona una marxa de la bona al pensament a través d'un fraseig impecable i amb aquesta màquina de seducció escriu d'una tirada la primera plana de L'home del barret vermell. Escoltau i sentireu això que us dic:
"Havia marxat cap a Corfú per trobar-m'hi amb el pintor Iannis, duia les butxaques plenes d'opi, en forma de càpsules per calmar el dolor; m'havien obert la gola i l'havien tornada a cosir amb anestèsia local, inflat d'adrenalina, perquè una anestèsia general hauria provocat problemes d'insuficiència respiratòria en el meu estat, el cirurgià havia extret un bocí del petit gangli que havia crescut un mes i mig abans sota la mandíbula esquerra i que s'havia enquistat ràpidament, per fer-lo analitzar; cinc metges diferents que l'havien palpat en el transcurs del mes de vigilància havien exigit la biòpsia, només una eminència consultada per telèfon pensava que n'hi hauria prou amb una punció, però un cop sobre la taula d'operacions el cirurgià em digué que amb una punció no faria res perquè el gangli era massa dur i que calia extirpar clarament; aquest cirurgià que m'havia aconsellat el doctor Nacier era tremendament brutal, havia pinçat el gangli entre el polze i l'índex per evaluar-ne la consistència, anant per feina i furgant-me la gola amb els dits."
Una impressió darrere l'altra. Sí, l'escriptura de n'Hervé és impressionista en el sentit més natural del mot (i també en tots els altres sentits). Agafa la matèria bruta, brutalista i brutal d'això que anomenem "realitat" i la pinta amb la delicadesa dels sensibles per oferir-nos unes filigranes verbals, unes orfebreries de l'entorcillament de la llengua que es converteixen en aventures inoblidables.
Aventures que tenen tots els elements de les aventures clàssiques i, especialment, el sentit de l'exploració i l'atmosfera de por, de risc continu. És allò que fa que en qualsevol moment arribi un fondal que no es pugui creuar mentre s'acosten uns caníbals o uns virus temibles com el de la sida que et volen fer malbé l'únic que tens: la vida. David Ilig ha realitzat una traducció excel·lent de L'home du chapeau rouge, gràcies! El 1992 en vaig llegir el text francès i ara el 2019 el text català m'ha lliscat amb la frescor, harmonia i la guiberticitat de l'original. M'agrada molt, i en això he de dir que som un lector privilegiat, aquest protagonisme que a L'home del barret vermell agafen el pintor Iannis -referent de l'amic Miquel Barceló- i na Gertrud -referent de Cécile. No és gens bo de fer convertir l'autobiografia en ficció i n'Hervé ho aconsegueix amb una força, una energia i uns valors extraordinaris. D'això en puc donar testimoni. A L'home del barret vermell n'Hervé fa una vanitas, personal i barroca, amb el seu cos atrapat per la sida i dues intervencions quirúrgiques. M'agrada aquesta forma de mirar l'art i el mercat de l'art amb l'alta ironia d'aquell que et desentranya tot el muntatge comercial amb un parell d'estocades. Els dies que el protagonista, l'home del barret vermell, passa a l'illa Corfú-Mallorca són un prodigi de sensibilitat i lucidesa per descriure amb les paraules exactes l'existència de Iannis-Barceló (que sempre és fora) Gertrud-Cécile i dos artistes africans (Sam i Babette) que preparen el viatge del mestre a Ouagadougou.I, per què m'agrada n'Hervé Guibert? Per què és bo? Per a mi perquè ha superat la meva prova essencial. Fa tres dies que he acabat de rellegir L'home del barret vermell i m'ha pegat una escriguera que fa colló i fa ovari.
Un llibre que em fa escriguera és un llibre bo. Res pus!
UN ARTISTA DE LA PARAULA. Pierre Michon em va enamorar a les totes amb aquelles Vides minúscules. Demostrava que era un mestre del llenguatge i que mentre ens contava biografies que semblaven sense importància ens arrossegava dins replecs verbals plens d'encanteris. David Ilig també va fer una traducció extraordinària d'Els onze (Club Editor). El tema és suggestiu. Al pintor François-Élie Corentin li encarreguen un quadre on apareguin els onze membres del Consell "del Terror", el Comitè de Salut Pública de la Revolució Francesa: Billaud, Carnot, els dos Prieur, Couthon, Robespierre, Collot, Barère, Lindet, Saint-Just i Saint-André. No creguis, Lectora fidel, que hi trobaràs una pintura històrica, sinó tota una altra cosa que llisca amb la bellesa d'uns llenguatges michonians -la tria dels mots, el mecanisme de les frases, la música que desprenen, etc.- i et fa entendre temes tan diversos com la significació d'una obra d'aquesta casta, la història entesa com a terror, les relacions entre la imatge i la política, la necessitat de l'art, el qüestionament dels mètodes de recerca històrica, les il·lusions que el segle XVIII posa en el coneixement científic, etc., i tot un conjunt de detalls menuts i petitons que amb un llenguatge molt treballat converteixen la lectura en una delícia.
Bona lectura i relectura!
