Stanley Donen va néixer a la ciutat sudista de Columbia, un primaveral 13 d'abril de 1924, just tres mesos després que els germans i pioners del cinema nord-americà Harry i Jack Cohn fundassin, mirau quines casualitats, la Columbia Pictures, productora cinematogràfica que en poc temps es convertí en una de les Majors del Hollywood clàssic dels anys daurats. N'hi ha que duen, per tant, el cinema escrit en el front o inoculat a la sang i, per això, estan predestinats a fer allò que els pertoca fer a la vida. Si me permeten el joc de paraules, el Fred Zinnemann de D'aquí a l'eternitat en fou un altre, lògicament. Poc després de néixer a la capital de Carolina del Sud, Donen ja donà senyals de les que serien les seves grans passions: el cinema, el ball i, dins el cinema, les "parelles" de ball. El pas del temps i una primerenca amistat amb Gene Kelly -es varen conèixer a Broadway, on si no-, el portaren a Hollywood abans de fer els vint anys, per tal de treballar com a coreògraf i assistent a la Metro Goldwin Mayer. El seu debut darrera la càmera tingué lloc el 1949 i, ja en el seu quart títol com a director (la meravellosa Singin' in the Rain, de 1952, no cal ni dir-ho) retia un homenatge al Hollywood dels primers temps i, de passada, ens oferia una lúcida reflexió sobre el pas del cinema silent al sonor que era, en definitiva, una mirada intel.ligent sobre el que és i el que suposa el món del cinema, entès com a negoci.
Ja durant els anys seixanta arribà el Donen que més ens agrada, el Donen més personal, madur i creatiu. El més entremaliat i juganer, també, i que sembla que es vol llevar de sobre l'etiqueta de "simple" director de musicals, per bons que aquests siguin -Seven Brides for Seven Brothers (1954), It's Always Fair Weather (1955) i Funny Face (1957) en són els més destacables-. Un Donen que enllestirà un grapat de pel.lícules que funcionen perfectament com a homenatge del cinema que més li agrada també a ell i que, per això, és capaç de crear una parella de títols emblemàtics, a mig camí entre els Estats Units i Anglaterra: primer arriba Xarada (Charade, 1963); a continuació és el torn d'Arabesc (Arabesque, 1966). Dues pel.lícules perfectament complementàries que, en certa mesura, funcionen com un tot, això és, una mescla un poc naïf (i que avui ens sembla un molt vintage) entre Alfred Hitchcock i Blake Edwards, amb un punt del Billy Wilder més desinhibit que més hauria satisfet al seu mestre Lubitsch, el del "toc". Potser ara seria una bona oportunitat de revisar-les. Si ho fan, es fixin en els títols de crèdit d'ambdues pel·lícules, autèntica antologia del pop cinematogràfic. Crèdits dels que un no sap si en sortirà un James Bond amb una baqueta de bateria a les mans o un Ringo Starr armat amb una pistola automàtica. Un més que elegant sentit de l'humor, uns diàlegs plens d'enginy i un ús recurrent del MacGuffin hitchcockià més descarat -aquí uns segells, allà una inscripció hitita-, sembla que la presència de Cary Grant, Audrey Hepburn o Walter Matthau en són els ingredients més pertinents i la música de Henry Mancini un condiment necessari.
Xarada i Arabesc són, tanmateix, dues paraules que ja deixen ben clares les intencions del nostre director: endevinalla o passatemps que té relació amb el significat d'un mot, en un cas, motiu decoratiu d'origen exòtic, flirt o finta en l'altre, Donen sembla advertir-nos que pretén divertir-se amb nosaltres i que, per això, ens convida a que nosaltres ho facem també amb ell. Els primers minuts de Xarada en són mostra palesa: l'aigua de les pistoletes que impacta en plena cara d'Audrey Hepburb primer, i de Cary Grant poc després va dirigida, en realitat, al rostre de l'espectador que s'ho mira, embadalit, mentre sona la música tendra, melòdica i evocadora de Henry Mancini. A Arabesc, l'omnipresent Mancini és més rítmic i percutiu, més en la línia del seu genial Peter Gunn. Tanmateix, semblen músiques pensades a mida de l'Audry Hepburn més tendra i innocent i de la Sophia Loren més carnal i insinuadora, respectivament. A Arabesc, el constant joc de miralls i reflexes -en conjunt, és una pel·lícula molt més ambiciosa que Xarada, a nivell visual-, ens deixa ben clar que res és el que sembla i que, en definitiva, ningú és qui diu ser. Aquí també són evidents els paral·lelismes entre les dues parelles protagonistes: si a Xarada l'enganyada és Audrey Hepburn i el mentider per força Cary Grant, a Arabesc la víctima propiciatòria és l'atribolat professor que interpreta Gregory Peck, mentre que l'espia -que no pot dir que ho és- resulta ser la molt enigmàtica i sempre fonedissa Sophia Loren. Un apunt final, pel que fa als secundaris: l'actor que interpreta el malvat Besharaavi a Arabesc -l'àrab dolent a una trama que ens anuncia la crisi del petroli que estava a punt d'arribar- és un Alan Badel que, així caracteritzat, resulta idèntic a un Peter Sellers que no sabem si ha sortit de Doctor Strangelove o de Lolita, s'hi fixin, per favor. En definitiva, un enfilall d'homenatges al cinema dels (seus) clàssics: des de Psycho, Notorius i North by Northwest d'Alfred Hitchcock -també hi ha un grapat de referències als seus títols més crepusculars-, a alguns dels moments més delirants i, alhora, sofisticats de la filmografia de Blake Edwards, de la mà de James Coburn o l'inspector Clouseau de la Pantera Rosa. I, per què no, alguna maldat com mostrar-nos, a Arabesc, com de bàmbol pot arribar a ser -a la pròpia Anglaterra-, un agent secret britànic retirat, al servei dels foscos interessos de l'eix del mal. Magnífic, subtil i malèvol, Donen. Només un any després d'estrenada Arabesc arribaria la meravellosa, agredolça i emotiva Dos a la carretera (Two on the Road, 1967), amb l'omnipresent Audrey Hepburn i Albert Finney, també amb Henry Mancini, com si no. Arriba el torn de les parelles de veritat, podríem dir. Però això ja és una altra història, com deia l'inoblidable Moustache de la més inoblidable encara Irma, la dolça, a Billy Wilder gràcies...
