Fa prop de deu anys, Dale Henderson, un violoncel·lista de Boston, va traslladar-se a Nova York. Era jove, ambiciós i amb molt de talent. Als tretze anys, a més d'haver donat molts de recitals sol i amb acompanyament de piano, ja havia tocat com a solista amb una orquestra. Com tots els violoncel·listes després de Pau Casals, Dale (no el conec de res, però crec que el puc anomenar pel seu nom de pila) havia fet de J. S. Bach el seu déu particular i, naturalment, el centre de la seva formació.
A Nova York, així com anava sortint dels seus anys de formació per ja emprendre la seva carrera com a músic professional, va començar a topar amb dificultats. La principal, segons va veure, era que la música clàssica estava perdent adeptes i que el públic minvava d'any en any. Dale va arribar a la conclusió que el motiu d'aquest declivi era que la gran majoria de la gent no tenia ocasió de sentir música clàssica en viu, perquè ¿qui després d'escoltar Bach s'atreviria a negar la seva grandesa? ¿Qui no sucumbiria al seu art?
Amb aquesta idea al cap, el 21 de març del 2010, aniversari exacte del compositor, va començar a tocar les famoses Suites per a violoncel sol de Bach en el metro de NY. L'estrèpit dels trens -esgarrifant i hiperbòlic-, les presses dels vianants, i fins i tot la competència d'altres músics d'andana (alguns d'ells electrificats amb amplificadors i altaveus) no el van desanimar en el seu objectiu. El 2011 va repetir l'experiment però molts col·legues es va unir a la seva endemesa. Un any després ja eren diverses ciutats dels Estats Units amb centenars de músics que tocaven a les andanes dels seus respectius metros cada 21 de març. El públic anava augmentant; ara els caminats amb presses s'aturaven a badar i, sobretot, a escoltar, molts feien vídeos amb els mòbils i els enviaven a amics. Els europeus aviat van llançar-se a l'empresa i després, any rere any, els llatinoamericans i, clar està, Japó, Corea, Singapur... Enguany més de cent cinquanta ciutats de més de cinquanta països -una tercera part, pràcticament, de les Nacions Unides- participen a BACH IN THE SUBWAYS, el festival dedicat a tocar (majoritàriament Bach) en el metro (o a un espai públic semblant).
La web de l'organització recull un calendari i un mapa de tots els esdeveniments prevists per a enguany, així com un resum de les passades edicions del festival. El web també explica breument les normes, si és que es poden dir normes, per participar en l'esdeveniment. Realment just hi ha una regla important: els músics no poden cobrar ni acceptar donacions. Quan Dale va començar a tocar al metro de NY hi havia molts de vianants que insistien a donar-li quatre rals o fins i tot un poc més. Però ell, ben aviat va posar un cartell que deia que no s'acceptaven donacions.
Dale creu que efectivament amb aquest festival multinacional es pot apropar la música clàssica a molt de públic. En tot cas, si l'anècdota serveix de precaució, cal recordar que fa uns anys el famós violinista Joshua Bell va posar-se a tocar anònimament en el metro de Washington (amb una beca de beisbol perquè no el coneguessin) i com és d'esperar ningú li va fer el més mínim cas. La gran majoria de la gent, atrafegada amunt i avall, no van returar-se ni un segon. Alguns d'ells, possiblement, ja havien comprat entrades per algun concert seu a més de cent euros per barba.
Més informació:
https://bachinthesubways.org/
