Una antologia que reedita els tres primers poemaris de Damià Huguet (Campos, 1946-1996) permet copsar les problemàtiques estètiques, ideològiques i socials de l'escriptor; és a dir, l'espai de cultiu de les lletres a una part de la Mallorca post-franquista: tots els camins comencen i duen a Campos, diu Carme Castells a l'epíleg. Home de primera mà (1972), Cinc minuts amb tu (1973) i Carn de vas (1976) són les obres antologades per AdiA Edicions dins Tenc set de tu i bec ginebra (2018).
Quatre anys de diferència entre poemaris no plasmen un canvi substancial en la forma ni el contingut del vers de l'autor campaner. Poètica, estructura i motius d'Home de primera mà, es repeteixen contínuament a l'antologia. El jo poètic del primer Huguet cavil·la, subordina, combina situacions heterogènies per, després, tornar a un jo present, d'hora i dia fix que busca un tu amb aires de trobador escarnit. Una estructura poètica vessa la rosseguera d'objectes i el riu d'adjectius a un mateix mar: Jo, tot sol i Damià. La mateixa fórmula personalitza, concreta i sintetitza els poemes cap a un u i un ara, que és sempre Damià, Damià i les seves circumstàncies.
La gramàtica viva desglossa significants, proposa el poema com a cos monolític, exposat i esculpit amb infinites circumstàncies. L'escriptura, cos fet a passes, no a mida. El cos busca justificació, colors i respostes conreant diferents camps: semàntic, cinematogràfic, antropològic, religiós, verbal, sexual o rural. La veu poètica no és mai definitiva, i els objectes del seu devora es subjectiven al cos de l'autor. Els intents d'ambientació existencial acaben "travelant amb el llenguatge" natural d'un "home que et vol parlar jo et parlo". El renou del carrer, de veïnes provocatives, talla tota condensació de solemnitat. El jove Damià ha perdut l'aureola, rebutja la ploma i s'entrega amb un "bolígraf de tinta blava i de set pessetes" per testimoniar els fonaments del món; la pedra i la garriga: la gent. "Ah!, els poetes. Ai els poetes. No n'hi ha!"
El mascle, per Damià, no és el viure d'amor brut, sinó estar brut d'amor a una realitat que "es pot convertir en un acte de dol o de futbol". Com un Robert Walser passejant per Campos, el jo poètic es fusiona amb allò quotidià, viu en i de naturalesa. No puja als núvols a analitzar la humanitat, baixa i vola a peu de carrer, mira, absorbeix dignament cada detall existent, íntim, petit, senzill i insignificant en una transferència literària on la plenitud passa del centre de París a l'alteritat dels marges: "tenir el call del món per pàtria".
Tenc set de tu i bec ginebra és dubte d'adolescència, força de joventut que comença a treballar amb adults i s'obsessiona en fer-se mascle. Un "escriptor a pèl que cerca eines noves", identitat transfigurada que vol reviure, recuperar i escriure una terra eixuta i desgastada, doncs ara, aquí, a la seva nostra Mallorca, "s'ha fet hora d'esterrossar el camp amb un poema".
