ADOR LA POESIA EPIGRÀFICA LLATINA. La literatura és en la seva mateixa essència una lluita contra la mort, una paraula viva i vivificadora contra la desaparició i l'oblit. En aquesta biblioteca que m'envolta mentre escric aquestes paraules hi ha milers de veus de persones mortes que són amics vius que em parlen des de tots els temps. Agaf Baudelaire i se'm posa a dir (Si els que estimam no poden venir pus a nosaltres, qui ens prohibeix anar cap a ells?), agaf Auden i se'm posa a recitar (Perquè ara res no podrà ser com abans), agaf Roland Barthes i em recorda una frase llatina de dol (Memento illam vixisse. Recorda't que aquella ha viscut.), agaf Maria Mercè Marçal i se'm posar a cantar una estrofa de "Desglaç" (Que l'amor torni la cresta arrabassada / i el bec voraç al gall d'aquest nou dia. / I que la sang cerqui solcs on colgar-se: / llavor de cant, lluita en saó, vedruna.).
I ara agaf Mònica Miró Vinaixa, que és llicenciada en Filologia Llatina i Francesa, màster en Història de les Religions, directora de treballs de final de grau als Estudis d'Art i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya i professora d'escriptura creativa a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès que ha traduït amb literalitat i bellesa poesia epigràfica llatina al seu llibre Perennia (Godall Edicions), en edició bilingüe. Només puc dir que és un llibre de capçalera que m'ha entusiasmat perquè veure, sentir, patir i fruir amb les pedres de les lloses que tenen veu, i nombroses veus, és un dels prodigis més sensacionals d'aquests darrers temps. Pedra que s'erigeix com a monument contra el temps, amb capacitat comunicativa, propagandística i preservadora del record. Pedra que acull l'escriptura per perdurar, per durar sempre en la memòria, per dir als humans del futur missatges fràgils i bells, lliçons de vida, d'uns humans que ja no existeixen. Pedres que han suportat les batalles dels temps i són testimonis directes, impecables i impertorbables dels antics. Quin guster! Quina meravella! Quina energia de vida hi ha en les paraules d'aquests morts! M'agrada sentir com aquestes veus ens diuen el consol d'estimar i d'haver estimat, d'haver viscut intensament. El carpe diem literalment i en tots els sentits, el carpe momentum exuberant, el tempus fugit són formes de celebració de la vida que els morts ens ensenyen.
Llibre d'una poesia fonda, d'una alta lliçó existencial, d'una profunda i bella forma de mirar el món i les coses. Gràcies, Mònica Miró, per aquesta joia clàssica i que cal rellegir sovint!
RELLEGIR CASTELLET. Som un fan de la literatura en primera persona del crític i amic J. M. Castellet. Quan l'any 1988 va treure Els escenaris de la memòria (Edicions 62) vaig fer una festa grossa. Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos (Edicions 62) en va ser la darrera entrega. I va agafar sis amics personals que l'acompanyaren en el món de la cultura des dels anys de la Dictadura del segle passat i que tenen especial rellevància en la vida i en la història cultural catalana i espanyola. Els noms són molt atractius: Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix. Al principi hi ha una justificació tendra i sincera de Castellet en què reconeix: "Crec que no hi sobra ningú, però segur que en falta més d'un. En tot cas, la redacció d'aquest llibre ha estat una feina gratificant i m'he sentit molt honrat de deixar constància escrita d'algunes peripècies que he compartit amb sis amics en temps adversos." El llibre es es rellegeix com una festassa. Un festival de sabors. Al llibre s'hi pot entrar per qualsevol porta, per qualsevol lloc. Això és el privilegi que tenen alguns textos que s'han obrat amb una lletra que no és esclava d'un únic argument o d'una sola trama. En la trama i en l'ordit d'aquestes "pàgines viscudes" hi ha sempre seguit l'esquer a punt l'ataquis per on l'ataquis. Em vaig entretenir amb frases intel·ligents i sentides de Joan Fuster a les Converses de Formentor, l'any 1959, que vaig subratllar amb cura. Hi havia un aire fitzgeraldià en aquell diàleg de dos pensadors joves amb un whisky a la mà entre la negror violenta dels pins arreveixinats ran del mar en el Club dels Poetes amb barra lliure per als savis. La intel·ligència potent que li permetia escorcollar les gramàtiques, els versos i les dones, i el feia fracassar en les seves ambicions més secretes és aquí, en les línies de Castellet. I el veig amb un tassó ple de transparència a la mà i aquella veu quequejadora, amarada d'unes músiques que s'acordaven amb exactesa a les idees, i ho veig en les planes castelletianes que es devoren amb la velocitat de la llegiguera desperta. He de confessar que vaig començar per Terenci Moix, vaig seguir per Ferrater i Fuster, amb Carlos Barral vaig riure, amb Manuel Sacristán vaig viure la Barcelona de la infantesa d'ell i del Castellet, amb Alfonso Comín vaig reveure uns estrats d'homes entregats a la lluita contra el franquisme amb totes les forces i vaig acabar-lo amb la gola d'una novel·la apassionant i plena d'aventures. Qui cregui que el llibre és un enfilall d'anècdotes va equivocat. Amb aquestes pàgines coneixem molts dels perfils de la vida quotidiana, dels interessos, dels pensaments i dels treballs i els dies d'aquestes sis persones, però el més encantador és que a través d'aquestes vides alienes és la de Castellet mateix que se'ns apareix siluetejada en una profunditat autobiogràfica magnífica dins el ciclorama dolorós d'aquella grisor franquista sense llibertat ni justícia, intempèrie pura, contra la qual tant ell com els seus amics lluitaven. L'estil fragmentat i lliure d'aquests records és un bàlsam. I acostar-nos des d'aquest món actual de desmemòria als pensaments personals que rememoren el passat sense censures és un regal exquisit. Contar ad hominem tot el que surt en aquest llibre és una confessió plena de revelacions que sense ell s'haurien perdut. Vet aquí la força i l'energia de la lle tra. I és un llibre de relectura, lenta i atenta, d'aquelles descripcions en què has corregut massa empès per la curiositat, relectura de les notes d'humor segon, secret, que constel·len les planes, relectura dels detalls exactes de l'esperit d'un personatge caçat en algunes línies essencials. Gràcies, amic desaparegut, J. M. Castellet!
