Hi ha els fets i després hi ha la interpretació dels fets. Els fets són coneguts: el 31 de gener de 1994, devers les 10 del matí uns soldadors que intentaven adobar una cortina d'acer contra incendis van ocasionar que unes espires calessin foc al teló de l'escenari del Liceu. Just amb aquestes petites espurnes el la gran tela començar a cremar. Del teló, el foc va passar a les butaques, la fusta del trespol, les cordes i tramoies de l'escenari, els decorats i utillatges... tot va prendre flamerada. Els soldadors van avisar la resta de l'equip tècnic i l'administració; hi va haver intents d'utilitzar uns petits extintors i les mànegues i bombes d'aigua del teatre, però el roll -geriàtric, escàs i sense pressió- no va servir de res. Els bombers, poc després, van aparèixer i el raig d'aigua -ara sí, amb pressió- va començar, però ja era tard.
Les flamarades van arribar al cel ras i la teulada. Primer a poc a poc i després sobtadament, l'entramat de bigues de fusta que l'aguantava van passar per ull i tot el fustam va caure al pati de butaques. Des de la Rambla es podien veure les flames que sortien pel buit que havia deixat la teulada cremada. Les autoritats, clar, van arribar: Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Narcís Serra, qui era vicepresident del Govern espanyol, i finalment la reina Sofia amb una infanta. Lluminàries de la vida musical de Barcelona també van venir a badocar. Montserrat Caballé va plorinyar una miqueta i abraçant el gerent del teatre va començar a repetir entre sanglots belcantistes: reconstruirem, reconstruirem, hem de reconstruir.
I bé, aquests són més o menys els fets. ¿Com interpretar-los, però? Diguem per començar que de teatres d'òpera n'hi ha de dues classes: els qui s'han incendiat i els qui s'incendiaran. El 1873 Émile Zola va immortalitzar l'incendi del Teatre Nacional d'Òpera de París (Salle Le Peletier) en una crònica que encara avui en dia fa botar la llagrimeta. Al cap i a la fi, Rossini, Meyerbeer i Verdi hi havien estrenat algunes de les seves òperes més conegudes; Degas havia dibuixat i pintat dotzenes de vegades el seu cos de dansa; i Manet, poc abans del gran crematori, va retratar un enigmàtic ball de màscares.
El Liceu -se sap- s'ha cremat diverses vegades, les més sonades van ser el 1861 i aquesta darrera el 1994. Hi ha hagut molts d'altres incendis, tots petits i sense massa conseqüències. Per això, els soldadors, el 1994, tenien els extintors a mà, just per si el cas... Hi ha altres detalls que sorprenen: un any escàs abans de l'incendi, la gerència del teatre va redactar un informe sobre les inacceptables condicions del teatre, però els amos (propietaris privats, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, tots de diferent color polític) no van fer res. Conseqüència: fins aquell fatídic 31 de gener a Barcelona el públic veia òpera en unes instal·lacions de finals del s. XIX que a qualsevol moment podien enfonsar-se, cremar-se o patir qualsevol altra calamitat. Per la manca de reformes, generalment es dóna la culpa de Pujol que no volia invertir en Barcelona a on tenia pocs vots (des-invertint a les comarques). El cas és que, amb un pacte de silenci, es va reconstruir sense fer preguntes ni cercar responsabilitats a fi que Barcelona pogués tenir un teatre per al s. XXI. Del judici, tothom en va sortir exonerat, però Barcelona, efectivament, ara té un teatre modern.
