Com a espectador, el cinema és un món de sensacions infinites. Record amb fascinació com, quan jo era petit, s'obrien les cortines del cinema (reminiscències teatrals), una de gasa blanca i l'altra més gruixada, de color vermell, mentre la llum del projector travessava com un llamp la sala fosca i esclatava damunt la pantalla blanca. De cop, davant dels nostres ulls prenia vida una nova realitat a 24 fotogrames per segon. Tota una experiència difícil d'oblidar per a un infant.
Primer va ser la fascinació pel cinema i després l'apassionament per la música. Perquè curiosament, com a espectador, del que prens consciència més tard és del valor de la música, de la banda sonora, tot i que els de la meva generació ens adonarem d'aquest fet a través de la tele. Vull imaginar que gairebé tots els adolescents de la primera dècada dels 70 ja havíem après que en sentir les sintonies de Lalo Schifrin per a Misión Imposible o d'Antón García Abril per a El hombre y la tierra havíem de córrer cap a la tele, perquè alguna cosa important era a punt de començar. La música així ens ho suggeria.
A mi personalment em cridava molt l'atenció la inquietant sintonia del programa de debat La Clave. Anys després vaig descobrir que era original de Carmelo Bernaola, considerat un dels màxims exponents de la música culta durant la segona meitat dels anys 50 a Espanya. I qui no ha colcat en bicicleta xiulant la sintonia d'aquest mateix compositor per a la mítica sèrie de televisió Verano azul. Bernaola i García Abril, dos referents de la música culta que es prodigaren a la gran pantalla i que sembraren la llavor de la fascinació per la BSO entre els nous auditoris de les sales de cinema.
Un compositor de cinema nord-americà, Hugo Friedhofer, assegurava en un documental sobre la música al cinema que la banda sonora era la tercera dimensió de les pel·lícules. Un compatriota seu, el director Nicholas Meyer, reconeixia haver entès el sentit de la música cinematogràfica escoltant música dins el cotxe i observant com anava canviant la percepció del paisatge en funció de la música que escoltava en aquell moment.
Segur que heu vist El resplandor (The Shining, 1980. Stanley Kubrik) en un moment o altre de les vostres vides. Recordau l'escena de crèdits inicial? Una música de dramàtica solemnitat, escrita per Wendy Carlos i Rachel Elkind (variacions electròniques sobre el Dies Irae gregorià), acompanya un llarguíssim tràveling aeri en què veim el minúscul escarabat groc que mena Jack Torrance (Jack Nicholson) de camí cap a l'Hotel Overlook a través del monumental paisatge de les Muntanyes Rocalloses. Ningú no dubta que res de bo espera al pobre home i a la seva família un cop s'hagin instal·lat a l'establiment hoteler per a fer-hi el manteniment en temporada baixa, durant el gèlid i terrorífic hivern que els hi espera.
I tota la informació és a la música. Tant és així que si modificàssim la banda sonora l'escena esdevindria una altra i la percepció de l'espectador seria radicalment diferent.
La banda sonora és la tercera dimensió del cinema, sí. Atorga profunditat dramàtica a la imatge i aporta una perspectiva inèdita que no és als diàlegs ni a la resta de sons que integren la banda sonora (traducció de l'anglès soundtrack, la pista de so on s'emmagatzemen tots aquests elements). És aquí on la música pren i dona vida, batega com un cor a l'interior del fotograma (pot ser una referència antiquada en el nou món del cinema digital), al ritme de l'acció, i fa que l'espectador experimenti tot tipus de sensacions, fins i tot abans que la imatge, els diàlegs o els efectes de so n'informin amb detall.
L'Associació Balear d'Amics de les Bandes Sonores (ABABS) commemora enguany el seu 30è aniversari, una oportunitat més per a compartir amb tothom el fascinant món de la BSO: la tercera dimensió del cinema.
