UNA ANTOLOGIA CLÀSSICA D'ARA MATEIX. Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura són uns antòlegs que començaren amb un llibre, estudi i antologia, que ja s'ha convertit en un manual històric publicat a l'editorial Laia el 1980: Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979). En aquest llibre, i ho deien a les clares, valoraven els poemes per damunt dels autors i col·locaven els autors dins un seguit de tendències, de categories formals, que anaven de la poesia popular i l'hiperrealisme a la poesia sígnica i textual. No deixaven de costat la poesia realista civil, existencial o màgica, i el formalisme.
Ara han tret una altra antologia, Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (Proa), que intenta recollir, i ho aconsegueix, els grans canvis que s'han produït en el món poètic català en el nombre de poetes, les tendències estètiques, la multiplicació de col·leccions literàries i la presència pública de la poesia mitjançant recitals i festivals arreu dels Països Catalans.
Divideixen els dos-cents trenta-un poetes antologitzats segons la data de naixença dels autors en tres grups: I) La generació dels setanta, nascuda entre 1940 i 1958, és la generació de la revolta que comencen a publicar devers el 1968, que són nascuts a la postguerra incivil, que han estudiat en espanyol perquè el català estava prohibit, i que han lluitat contra el franquisme amb influències clares de la nova esquerra textualista i estructural parisenca i de la cultura pop londinenca, que recullen tant la tradició literària catalana com la de les avantguardes europees. Hi ha els nous realismes, la valoració de les avantguardes, la relectura dels clàssics, l'experimentalisme. Un compromís lingüístic i cívic contra el règim dictatorial, engatjament i denúncia política. Per aquests poetes el Maig del 68 seria una fita històrica. II) La generació "normal", nascuda entre 1959 i 1975, que ja ha estudiant en català, "normalitzada", que comença a publicar devers el 1978, que viu la mort de Franco, la transició cap a la democràcia i la possibilitat de l'ús del català en les institucions amb la pujada del capitalisme tecnocràtic i la cultura de l'espectacle. Regna la fira de la postmodernitat amb tota casta de desconstruccions. Rebuig a l'avantguardisme, admiració de la cultura anglesa, cosmopolitisme, gran individualisme, orientació cap a la lírica en lloc del concepte, visió pessimista. La desaparició del mur de Berlín, el 1989, seria aquí la seva fita mundial. I III) La generació insurrecta, nascuda entre 1975 i 1997, que ja havia estat formada en la normalització lingüística i el procés democràtic, que viu la crisi econòmica per un cantó i la globalització per l'altre i creu en una nova ètica de la creativitat d'una forma nova de participar. El neobarroc ple de jocs directes, l'esbucament verbal o l'oralitat popular en són trets característics. Un alt grau de subjectivitat i la posada en crisi dels papers de l'home i de la dona. Les dones poetes ocupen un lloc significatiu en aquest panorama poètic en contrast amb una deficiència de segles en aquest sentit de gènere. Menció, paradoxalment per l'edat, nombrosa del concepte "mort". Dubtes sobre la capacitat de dir del llenguatge poètic. La destrucció de les Torres Bessones representaria el seu emblema.
Em sembla una antologia molt honesta perquè des d'un bon principi ens exposa les regles del seu funcionament, la gran quantitat de poetes antologitzats és també l'expressió de la manca de partidismes i d'escoles dominants i el fet de posar un poema de cada autor mostra un panorama estètic prou ampli que convida el lector a llegir els poetes que li hagin agradat més. És una petita biblioteca, una eina com a mínim doble: didàctica per un costat i gustosa per l'altre, que ens mostra un mapa molt exacte de la poesia catalana d'aquests darrers cinquanta anys.
M'agrada quan Altaió i Sala-Valldaura confessen: "Es tracta de donar veu a la poesia com a subjecte i objecte, una poesia que s'interroga i s'expressa des de la matèria i la llengua comuna. Poesia escrita per un bon nombre de persones diferenciades i singulars, pertanyents a diferents generacions, que conformen un subjecte col·lectiu. Si el llibre, obert en lectura, pateix de les limitacions de la història enfront de l'estètica, posa almenys l'estètica com a protagonista que construeix la història en la seva immediatesa, en la proposta de llegir els temps en un temps que s'esdevé en l'acte de lectura d'un plural singular.
"Pluralment singular, la diversitat de l'u; singularment plural, la unitat del divers. Un fil últim vincula la poesia al fil de la història, i encara que no sempre es pugui parlar de progrés, tothora vivim dins la fletxa del temps i en evolució. Si el signe de la contemporaneïtat és, probablement, el de la interrogació, caldrà buscar el coneixement poètic actual més en les preguntes i, doncs, en els dubtes que no pas en la beatitud de l'admiració, en la fermesa del pensament asseveratiu."
L'antologia és clou amb vint-i-vuit planes titulades "Estat de la qüestió" en què hi ha reflexions de poetes i crítics sobre la poesia d'aquest mig segle amb tota la força de la singularitat pròpia. Oriol Izquierdo, Jordi Marrugat, Pere Ballart, Maria Font, Jaume C. Pons Alorda, Joaquim Sala-Sanahuja, Àlex Broch, Josep Piera, Jordi Llavina, Joaquim Marco, Jaume Pont, Joan Orja, Víctor Martínez-Gil, Manuel Guerrero, Jordi Julià, David Castillo i Enric Sòria són alguns dels noms que en petits textos fan llums i ombres a un panorama milfuller, complex i riquíssim.
Una antologia, Mig segle de poesia catalana, que es pot fer servir com a llibre de capçalera, llibre d'aventures i descobriments, llibre de recerques sobre allò que et fa sentir un poeta i les ganes d'anar a cercar els seus textos, llibre de tasts, llibre de mirades, llibre de sensacions, llibre sobretot de recitacions en veu alta, de lectures en veu alta, i també llibre de memòria. Si apreneu un poema que us agrada de cor practicareu alhora dos grans beneficis: una gimnàstica de la memòria perquè no es rovelli i una gimnàstica de les endorfines (aquestes hormones de pler que el cervell amolla quan fas exercici mental o físic bo) per passar gust. Gràcies, Altaió i Sala-Valldaura, per aquesta feina fèrtil i engrescadora!
I MÉS POESIA. Llegesc tres llibres de poesia que després de l'antologia us vull recomanar.
Bardissars (Poesia dels Quaderns Crema), de Xavier Palau. Versos que fan escriguera, llegiguera i cantera alhora. Atmosferes de repòs i de mirada. Paisatges en què el cos hi troba consol, bàlsam, respiralls de la lletra. Objectes que sents i et parlen amb les lletres cal·ligrafiades damunt pa d'or.
Pluja (AdiA Edicions), d'Antoni Clapés. El gest de la lletra sobre el paper és una resurrecció. Sadollats de set bevem l'aigua del vers. Creixen els horitzons de la paraula en frases cisellades amb l'empremta del temps. Teixir i desteixir instants amb la saviesa d'un poeta xinès que pinta les transparències de l'ombra. Sargir gotes de pluja és una feina esgotadora i magnífica, necessària per consolar el lector. Deserts de silenci travessen la lectura. I et sents com si escoltassis entre l'udol del vent les veus plenes de saladina d'un profeta oblidat.
