Hom ha definit ja una síndrome urbanita. La Síndrome de la mancança de contacte amb la Naturalesa. Es diagnostica als Estats Units, especialment en infants que tenen poc o cap contacte amb entorns naturals, ni que siguin parcs i jardins urbans. Al Japó, des de fa dècades, els facultatius recepten, amb el beneplàcit de les autoritats sanitàries, banys de bosc: shinrin-youku (El poder del bosque. Shinrin-yoku, del Dr. Qing Li (Roca). Un bany de bosc és només una passejada... pel bosc. O per un jardí, si pot ser amb rierols i estanys. A ca-nostra, imagino que el remei receptat seria passejar vora el mar. Imaginem-nos: l'onatge, les gavines, el sol reflectit en l'aigua movedissa, l'arena o les roques, l'horitzó... En el cas de qui això escriu, el camí seu terapèutic, i encara gratuit, és el camí dels pals, que travessa el salobrar de Campos. Quanta bellesa natural! Quants d'aucells per observar-hi! Quin tan ample cel per badocar amb el moviment dels niguls!
Hom assegura haver demostrat que els banys de bosc regulars poden reduir la tensió arterial i l'estrès, millorar la salut cardiovascular (o no ho sabíem, ja, això?) i les funcions metabòliques bàsiques, reduir el nivell de sucre, millorar l'atenció, la concentració i la memòria, combatre eficaçment la depressió, reprendre energia (què significa en realitat, tal cosa?), potenciar el sistema immunitari... El pequeño libro de los baños de bosque, de Bettina Lemke (Maeva) ofereix pautes, diguem-ne exercicis i consells, per poder aprofitar bé els banys de bosc.
Si el lector és afeccionat a caminar per la muntanya o pels camins del pla mallorquins no cal que modifiqui massa els seus hàbits. Ell o ella ja intueixen que les excursions setmanals els són saludables físicament i psíquica. L'únic que potser li seria recomanat és que procuri posar més atenció a allò que troba mentre que camina, a la manera que exposa la muntanyenca Nan Shepherd al seu deliciós La muntanya viva (Sidillà). Ho feia el clàssic Henry D. Thoreau, de les opinions del qual sobre caminar n'hi ha moltes edicions a l'abast; per exemple: El arte de caminar. Walking, un manifiesto inspirador, a cura d'Antonio Casado da Rocha (Local-Global). Disposicions per trobar el grell profund del fet de caminar per la natura són ben exposades a El sentido del asombro, de Rachel Carson (Encuentro) o, si es vol quelcom més zen, hom pot seguir les orientacions de Tchih Nhat Hanh a El largo camino lleva a la alegría (Oniro).
Qui necessiti teràpia deambulatòria de xoc pot atrevir-se a realitzar, com Cheryl Strayed, una gran caminada pel sender de gran recorregut de la cresta del Pacífic als EUA, narrada a Salvatge (Angle). Més casolanament, caminem unes etapes del Camí de Sant Jaume o tot sencer: la càrrega energètica, en aquest cas, dura tot un any sencer (paraula!). Desdramatitzem, i limitem-nos a les breus passejades factibles -cadascú sabrà allò que pot i li convé emprendre-, posem per cas a Bellver, a Son Macip o a les comunes de Bunyola o de Lloret. Ens faran bé, i ho sabem. Sense mòbil (fora selfies!), sense presses ni objectius, i si és possible sol o en petit grup, en silenci, discretament. Es tracta de vagarejar pel bosc amb els sentits oberts: tacte, gust, oïda, vista, olfacte. Amb atenció a qualsevol detall: fragàncies o pudors, tebior agomboladora o fred tallant, carícies d'airet o cops de vent estimulants, sons d'aucells o borineig d'insectes, el contacte de la terra als peus nus o, si ens fa mania descalçar-nos, tocar el sòl natural -no el de ciment o asfalt ni l'artificial de la pista esportiva- amb les mans.
Respirem. I sí: podem abraçar un arbre. D'aquí la recomanació de fer camí sols o amb gent de confiança. Qualcú pot creure que estam boiets, si ens descobreix abraçats, posem per cas, a la soca d'una alzina. Compte a no esclafar amb l'abraçada cap banyarriquer ni fer malbé cap pa de líquens. Tant ells com nosaltres tenim dret a viure. Tant ell com nosaltres som Naturalesa. Fer-nos enfora d'ella no és sa. Tornar-hi de temps en temps sí ho és.
