ESCULPIR EL TEMPS. La literatura és, abans de res, un exercici vocal. Caldria llegir els bons textos com un salm remorós o un xiuxiueig encisador, una rialla vertadera o un oratori gloriós, una contarella bressoladora o una festa de gargamelles que fan volar les cordes vocals per esculpir el temps.
La literatura vertadera fa música verbal.
No és fàcil estimar. No és fàcil parlar amb l'altre. No és fàcil discernir. No és fàcil llegir. No és fàcil escriure. No és fàcil pensar.
Em fa por sentir que les sensacions desapareixen dels cossos humans venuts al consum estandarditzat i oblidats de si mateixos. En fa por témer-me com creix i creix la ignorància que engendra violència. Em fa por la poca atenció per a la lectura, per a la música, per a l'art, per a la ciència, per al coneixement...
De cada vegada més crec que l'escriptor ha de ser un expert en veus, en escoltes, una maquinària sensible per captar els batecs dels temps, les neurotransmissions del temps.
L'escriptor, l'artista, el científic poden mostrar amb exactesa i justícia un panorama de la bellesa del món per fruir-ne, de l'horror del món per fer-lo desaparèixer, de la complexitat del món per sedassar-la i treure'n l'aigua clara.
El col·lega Hemingway deia una veritat a la barra del Harry's de Venècia: "Quan les coses van mal dades, la literatura és a primera línia." Per això els règims autoritaris cremen llibres i censuren escrits, per això les veus més llibertàries són empresonades i silenciades en nombrosos països del planeta. Basta mirar al nostre redol mediterrani, a Àsia, a Àfrica, a Llatinoamèrica, per veure una llista de poetes i periodistes que són empresonats i condemnats per escriure allò que no volen sentir els que comanden. El PEN Català, el PEN Internacional, Amnistia Internacional, tenen un memorial de greuges amb noms i llinatges d'escriptors tancats i censurats i refugiats i humiliats i perseguits i desapareguts.
Dir és fer. Escriure és fer. I escriure esbucant clixés i fake news, contra el pensament únic i el políticament correcte, amb enginy i audàcia, amb veritat i crítica, amb digressions i amb bots, amb dubtes i amb jocs de totes les castes de l'humor, amb superposició de sentits i amb ironia esmolada, amb mots inesperats, intempestius, amb amor a voler, que són algunes de les armes de la intel·ligència que poden fer aquest món més habitable. Escriure no és viure.
ESCRIC PER RESPIRAR MILLOR. Això són confidències impersonals d'una ombra amagada a ombres anònimes... Em dirigesc a una interlocutora (dels mil i un sexes de l'empremta digital) invisible, però de tal manera que cadascuna pot fer-se la il·lusió que els meus mots només es dirigeixen a ella sola.
Sempre he estat fidel als entusiasmes de la meva joventut. No som d'una sociabilitat il·limitada. Sempre he tengut necessitat de molta solitud. Escriure és crear solitud poblada de subjectes.
RELLEGESC EL 'DIARI' DE HENRY JAMES. M'agrada la seva divisió dels individus en dues classes. Els que volen ser sempre ells mateixos; que canten les seves identitats, les seves creences, les seves maneres de viure, de sentir i de pensar. I els altres que, quan de cop es troben confrontats a una idea, a una situació, es transformen, es refan, esdevenen uns altres, traeixen allò que havien adorat com si ells estiguessin, en una mateixa existència, impacients per renegar-se o reinventar-se.
Els primers són d'ordinari alabats pel seu immobilisme mental, i es respecta, encara que sigui per combatre-la, la seva constància.
Els segons són mal vists, no els prenen seriosament, són anomenats apòstates i els critiquen la seva versatilitat, les seves giravoltes i la seva singularitat prodigiosa.
Aquests trànsfugues, aquests re-nats, aquests desfogats, aquests apassionats de la llibertat, són fecunds, audaços, i l'art, la veritat i la creativitat formen part de les seves qualitats secretes.
Tenen el bell mandat de ser infidels a tot. Aquests desertors aspiren a aquella famosa vita nuova de la qual ens parlava el Dant, i que és l'epíleg difícil de tota apostasia.
SOM EL QUE TU ETS, TU SERÀS EL QUE SOM. Heràclit ens diu que el temps passa. Demòcrit ens assegura que la ultratomba dispersarà tots els nostres àtoms.
Ador les vanitas i els seus col·leccionistes.
Ador Jacob de Gheyn, que el 1603 pintà la primera vanitas de la història i fixà els seus elements definitius: un crani amb les òrbites buides, una tulipa quasi mustia, peces d'or abandonades, la flama d'una espelma i un lloc en què està inscrita aquesta sentència: "Humana vana".
MALEÏT VENT. M'has tomat arbres, m'has tomat paisatges. Caminar contra el vent. Caminar a favor del vent. Caminar. Tota una paràbola de les direccions, de les perspectives, dels punts de vista. El vent m'ha netejat (una amiga, X., m'ha dit que el vent és bo), m'ha sedassat, m'ha obert les portes del discerniment. I, també, tan bé, m'ha enfollit un poc més. Llegesc que "hallucinari" és un mot misteriós de la Roma antiga. No se'n coneix la font ni el bressol. El vent fa tremolar les contraportes, els vidres, les cortines, els cossos. Som una illa envoltada de vent.
Escriure sobre escorces de pell no és una idea rara. Certs moments, quan les paraules esdevenen origen del sentit, font de llum, pedres fogueres d'estels -lluïssors voladores i efímeres-, em tem que no escric sobre el full sinó sobre la fulla d'un cos aimat. A cau d'abisme. Fa un no res sortia en un relat de la Suite Mallorca el concert "Jeunehomme" de Mozart. Ara, quan vaig a canviar un disc de Martha Argerich, que el lector de CD no vol llegir (el meu lector té vida pròpia i només em deixa escoltar allò que li passa pel làser. És un misteri), em trob amb un cofre mozartià. Agaf el primer que surt i és el Concerto for piano and Orchestra in E flat major, K 271 "Jeunehomme". Com funciona això?
TOO OLD TO END. He vist el paper penjat a la porta verda del jardí de l'Hotel Pandora: Tancat per ordre judicial. Era l'hora entre dues clarors. He mirat els murs de les cambres que eren d'un rosa pàl·lid. He recordat la parra verge que els tapava la passada tardor: vermella com un sexe en el moment de la pèrdua orgasmàtica. He guaitat per un mur sense bruc. Hi havia un silenci de cementiri. No se sentia res. Un porxo de palmes, on els turistes bevien esperits durant l'estiu, estava esbucat. He pensat en la Duras i el seu film Son nom de Venise dans Calcutta désert.
