El 1968, ara fa cinquanta anys, els Beatles varen editar un dels seus àlbums més polèmics i radicals. Titulat simplement The Beatles, sempre s'ha conegut com The White Album per la seva coberta blanca i minimalista. Per celebrar l'aniversari s'acaba de treure al mercat una edició de luxe, que conté un tresor de "coses" que la majoria dels humans consideraran innecessàries, però que indubtablement els seguidors de la banda britànica assaboriran profundament.
L'edició de fa cinquanta anys era un muntatge de trenta cançons en tots els estils imaginables, del folk al la musique concrète i altres avantguardes, passant pel heavy, abans que aquesta etiqueta existís. L'edició del 2018, en venda des del mes de novembre passat i disponible també a la majoria de botigues online, inclou les cançons que han fet d'aquest doble àlbum una fita inevitable de la música popular ("Ob-La-Di, Ob-La-Da", "Sexy Sadie" i la desconcertant "Revolution 9"). Però, a més a més, també hi podrem trobar prop de trenta "demos" (pistes no editades, esborranys de cançons, etc.), unes cinquanta pistes descartades i ara recuperades i el reglamentari llibre amb escrits i fotos per contextualitzar tot aquest tresor musical.
La història d'aquest àlbum és prou coneguda, però un breu repàs pot ser oportú. Després de l'aclaparador èxit de Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (1967), el quartet de Liverpool se'n van anar a l'Índia a meditar i allà van començar a compondre les primeres cançons de l'Album blanc. Ja en el Regne Unit, van llogar un estudi i van començar a polir les cançons, la majoria de les quals eren de Lennon i McCartney, però amb importants aportacions dels altres membres del grup. Segons els mitòlegs dels Beatles -i que sigui mitologia no vol dir que no sigui ver- l'Àlbum blanc mostra les discòrdies entre els membres del grup (se separarien poc després, el 1970). Per això, l'enregistrament no té un estil dominant, un so personal que l'identifiqui amb els Beatles. Però també hi ha una intencionalitat artística de no repetir-se. Com molts grans artistes -Picasso i Stravinsky, per exemple - els Beatles aquí s'esforcen molt a no ser els "Beatles", a no caure en un estil fàcilment identificable i, per tant, imitable. D'aquí el collage estilístic que inclou, pop, rock, music-hall, blues, ska de Jamaica i les avantguardes artístiques europees. Que en un àlbum puguin conviure l'influx Chuck Berry i Karlheinz Stockhausen és un miracle.
Molt important és l'ombra de Yoko Ono. L'esperit avantguardista de l'Àlbum blanc es deixa veure ja des de la portada minimalista inspirada per l'art conceptual i el moviment Fluxus de NY a la pista "Revolution 9", un collage de sons inconnexos i, segons molts, incoherents. Tot mostra la petjada de Yoko Ono i la seva influència en Lennon. En l'àmbit personal, els altres membres de la banda veien amb mals ulls la presència d'Ono durant les sessions de gravació perquè sabien que ella no era just la dona o companya de Lennon, sinó una artista de mèrit propi amb idees molt radicals sobre el nivell que podia arribar assolir la música popular. Si "Ob-La-Di, Ob-La-Da" representa la part comercial i verbenera dels Beatles, "Revolution 9", entre altres cançons, baix la influencia d'Ono i gràcies a ella, és el millor exemple de com la música popular pot arribar ser art high brow i d'alta volada.
