El passat mes d'octubre va sortir publicat el llibre de Bartomeu Bennàssar Obra poètica (1974-2017), edició de Lleonard Muntaner, Palma, 2018, un recull de 40 anys de producció poètica d'aquest religiós i assagista felanitxer. El llibre va acompanyat d'un pròleg del professor Damià Pons, el qual presenta un retrat intel·lectual de l'autor i analitza els seus versos amb gran precisió i coneixement de causa, alhora que mostra les connexions entre l'extensa obra assagista de Bennàssar, els seus dietaris i els seus poemes.
Entre les dues etapes de l'obra poètica de Bartomeu Bennàssar, els anys 70 i primers 80 per una banda, i els darrers 5 anys per l'altra, hi ha una evolució des de la poesia majoritàriament religiosa fins al que podríem anomenar expressions poètiques d'una persona religiosa sobre tot el que l'envolta. En els primers poemaris Déu, Maria, Jesús i altres elements religiosos comparteixen pàgines amb el paisatge com a experiència del poeta: més que descriure el paisatge (la lluna o les muntanyes de Felanitx), els versos expliquen els efectes damunt la persona. En els anys 80, quan Bennàssar enfila la quarantena, al costat de la poesia religiosa i paisatgista, hi trobam també versos de consciència del pas de la pròpia vida: "¿En el tombant de la vida/ podries ja asseure't / a veure passar la història?" Els dubtes propis de ser a mitjan camí.
En aquests darrer anys, molts dels poemes es tornen anàlisis sociològiques en vers. L'autor no ha abandonat els seus motius poètics dels anys 70 i 80, però hi ha molta poesia, perdó per la simplificació, social. De les píndoles en prosa dels dietaris de Bennàssar als poemes directes hi ha només una passa, un canvi de gènere literari, però una mateixa mirada sobre el món que ens envolta. Sembla que li interessa tot, que vol passar revista a totes les esferes de la realitat: la personal, la local i la global, inclosa la pura actualitat política. No hi ha res humà que li sigui aliè. Per exemple, sobre un tema d'actualitat, escriu: "Les dones reclamen / la meitat de tot; / és el que se vos deu, / per ser quantes sou, / i uns punts més / pels interessos acumulats / de segles i segles d'exclusió". Es fàcil imaginar Bennàssar a casa, al carrer de la Caritat de Felanitx, informant-se, filtrant i retornant a la societat versos o comentaris. Al tennis, es diu restar, tornar el servei. La versió més àcida d'aquesta tasca la trobam al recull L'humor nostre de cada dia ... en càpsules, publicat per les Gràfiques Llopis de Felanitx el 2013.
El doctor Damià Pons qualifica Bennàssar de moralista i diu que la lectura li transmet una "intensa sensació de llibertat". No hi ha cap contradicció aquí. Els jocs de paraules, els temes tractats, els punts de vista i la despreocupació formal dels poemes vesteixen aquesta sensació de llibertat. Cal demanar-se si la fe religiosa de l'autor trontolla un cop desmuntat poèticament el món en peces o si en surt reforçada, si la fe resulta prescindible o imprescindible.
Bennàssar escriu des de "l'horabaixa de la vida" i es permet un somriure generalment bonhomiós, de vegades mig enfadat, sempre lúcid i irònic sobre tot plegat i sobre ell mateix (senectut i malaltia especialment). Es crític i tolerant amb la naturalesa humana, una actitud pròpia dels savis per savis i per vells. Perdona el capellà, perdona el vell, però no perdona el sociòleg.
Per acabar, uns altres versos de l'autor: "Serà la vida / una taca de suor / en el respatller / del balancí dels dies?" Vist des de l'horabaixa de la vida, és clar. Uns versos que no passen desapercebuts als que ja hem passat del migdia.
