Idò res, no seria res. Si consideram el nostre egoantropocentrisme primari i primitiu que alguns anomenen civilització, la natura no és res sense nosaltres. Tanmateix, només existeix allò del que en tenim consciència així que, en desaparèixer de la Terra nosaltres, la natura deixarà d'existir. Sarcasmes al marge, com hem de valorar el medi natural en el que vivim? D'entrada cal considerar allò que anomenam "humanització" del paisatge, concepte ben interessant i complementari a allò del creixement sostenible. Un concepte, aquest, maltractat i pervertit, com ho ha estat també el concepte de llibertat, com demostren alguns dia sí i dia també. Podem millorar el paisatge (no confondre "paisatge" amb "ecosistema", per favor) amb la nostra activitat humana? Idò sí, podem. Facem un passeig, posem per cas, pel Barranc de Biniaraix, si algú en té qualque dubte. Per desgràcia, però, hem convertit les intervencions sobre el medi en sinònim de destrucció i degradació, però no oblidem que Llucalcari (l'original), Deià (l'original) o Orient (l'original) no foren més que, en el seu principi, simples urbanitzacions o establiments. I els magnífics camins empedrats de la Serra, l'equivalent a les nostres depredadores autovies del Consell. L'home ha de conviure amb el seu medi, com ho fa el protagonista d'un retrat amb el paisatge que l'emmarca. I no podem oblidar que un va amb l'altre i que, tot plegat, nosaltres en formam part inseparable d'aquest rerefons que anomenam "natura". Serà terrible el dia en el que algú hagi de dir allò de "(...) jo he vist coses que vosaltres mai creuríeu. Atacar naus en flames més enllà de s'Albufera. He vist raigs C brillar en la foscor, prop de l'Entreforc. Ara tots aquests moments es perdran, en el temps, com a llàgrimes dins la pluja. És hora de morir". Llavors l'haurem feta bona i tanmateix haurà arribat el moment d'invertir la pregunta: què serà de nosaltres, sense la natura? Idò res, no serem res. L'horror, que deia Kurtz...
