VENÈCIA, MON AMOUR! Hi ha gent que considera Venècia com un parc temàtic terrible ple de turistes i de llocs comuns de l’art, hi ha gent que considera Venècia com un muntanya russa plena de cursileries, hi ha gent que considera Venècia com una destinació de llunes de mel o de turistes nord-americans i japonesos, etc.
Aquest cronista sap que Venècia ocupa dins els seus tresors un dels primers llocs. Els motius són innombrables i molts incomptables perquè estan amarats d’aquesta cosa secreta i riquíssima que és la intimitat pròpia.
Però aquest matí gelat d’hivern, a la meva butaca d’orelles devora un foc de llenya d’ametler, he rellegit un llibre que per un atzar ha caigut davant els meus ulls quan ordenava la biblioteca i que és un bijou magnífic i ple de ressonàncies venecianes que et vull recomanar, Lectora sensible, perquè et deixi l’esperit ple de bàlsams, panoràmiques i perfums de la ciutat de la llacuna.
¿Qui és aquest home corpulent, vestit amb elegància estricta, que el setembre de 1869 desembarca a l’estació de Mestre i que quedarà fascinat per la ciutat, la farà servir com a escenari de dues de les seves obres cabdals, Els papers d’Aspern (1888) i Les ales de la coloma (1902), escriurà cinc textos memorables que recollirà a Italian Hours (1909) i la visitarà per darrera vegada el juny de 1907? Sí, és Henry James, un dels meus mestres, una de les figures cabdals de la literatura anglesa finisecular, que amb la seva ploma tremolosa de sensibilitats ens ha deixat unes visions venecianes que ens acompanyen amb la bellesa i la serenor dels textos clàssics.
Horas venecianas (Abada Editores), edició a cura de Miguel Ángel Martínez Cabeza, recull els cinc textos sobre Venècia de James: Primeras impresiones (1872), Venecia (1882), El Gran Canal (1892), Dos viejas casonas y tres muchachas (1899) i La casa Alvisi (1902). En aquesta escriptura jamesiana feta de frases sinuoses i meàndriques que semblen canals que no s’acaben mai, reflecteix l’energia clàssica que desprenen tant els grans monuments i els luxosos palaus com la bellesa senzilla de les petites places perdudes, els jardins minúsculs i amagats, les persones que viuen i treballen en aquells indrets carregats de petits detalls inoblidables. I aquella llum veneciana, marina i continental alhora, calidoscòpica, que converteix totes les coses, les cases, les esglésies, els carrers en pura orfebreria bastida amb la pols dels segles, de les històries, dels esdeveniments, de l’art, de la música i de la cultura tota. Les experiències estètiques com la contemplació d’un Canaletto, un Tiepolo, un Tiziano, un Carpaccio o un Bellini, es mesclen amb la vida social plena de calideses amb Katherine de Kay Bronson, Bianca, Maria i Moceniga Mocenigo, els Curtis, la comtessa de Pisani, Mary McClellan, Jessie Allen, Jack Gardner i les excursions per les illes de Murano i de Torcello, els passeigs pel Lido i les estades als cafès Quadri i Florian.
Escoltau: “Cuando conocí en la Piazza la misma noche de mi llegada a un joven pintor norteamericano que me dijo que llevaba todo el verano en el mismo lugar donde lo encontré, sentí ganes de agredirle por pura envidia. Estaba pintando en ese momento el interior de San Marcos. Ser un joven pintor norteamericano impasible ante el alma burlona y evasiva de los objetos y satisfecho con su forma y superficie intactas bañadas por el sol; de mirada inquisitiva; aficionado al color, al mar y al cielo y a todo lo que puede suceder entre ellos; al encaje y al brocado y al mobiliario antiguos (aunque estén hechos a medida); a las armonías suavizadas por el tiempo sobre los lienzos anónimos y a los alegres perfiles de los grabados baratos; a pasar las mañanas en pausado y provechoso análisis de las apiñadas sombras de la Basílica, a las tardes en cualquier parte, ya sea en una iglesia o una plaza, en un canal o en la laguna, y a las noches de charla bajo las estrellas en el Florian, sintiendo la brisa marina latir lánguida entre las dos enormes columnas de la Piazzetta y sobre las cúpulas negras de la iglesia -ésta es, a mi entender, la máxima felicidad que se puede alcanzar conservando la razón-”.
Reverberacions i irisacions de bellesa feta escrit.
LLIBRES I NATURA. Long Litt Woon va néixer a Malàisia el 1958. Quan el seu home es va morir de cop ella va caure dins un dol terrible: “El dolor per la pèrdua era tot el que em restava d’ell. La pena m’esberlava, però no volia alleujar-la amb analgèsics. Volia sentir aquell turment brutal, perquè testimoniava que ell havia viscut. No tinc cap mena de dubte que l’exploració del regne dels bolets em va anar empenyent cap a la sortida del túnel del dol.” Aquesta antropòloga que viu a Oslo ha escrit la seva experiència en El camí del bosc (Ara Llibres), on ens conta com hi ha moltes de formes de reconnectar amb la vida, i per a ella l’estudi dels bolets ha estat providencial. Recol·lectar bolets, estudiar-los, esdevé per a ella la possibilitat de fer que el dol no amari tota la seva vida. “Vivim en una societat que considera la mort com una derrota mèdica més que no pas part de la vida. En una societat on la mort té poca presència en l’espai públic, el dol esdevé privat i es considera un luxe que no ens podem permetre.” Amb els bolets ella deixa a poc a poc la foscor del dol i reneix a la vida. Un llibre engrescador, utilitari, bellíssim, amb fotos i un manual del boletaire.
La memoria secreta de las hojas (Paidos) és una altra obra en què la doctora Hope Haren ens fa sensibilitzar amb el món natural per alimentar l’ànima. Ella ho diu molt clar: “Les plantes viuen en un altre temps i a un ritme diferent del nostre. I tenen una complexitat enorme.”
Quan entris en aquesta obra que conjuga autobiografia i botànica se t’obriran paisatges inèdits que et faran veure el món de les plantes amb una llum i una intensitat desconegudes. Una obra que no té res a veure amb la teràpia new age sense cap ni peus. És un cant a la poètica de la vida quotidiana de les ànimes belles.
