D'allò que si a allò que no, del que val o no val, del que és nostre al que és estranger, de sí perquè antic a no perquè massa actual, d'allà sí a aquí millor no (no surt a la Bíblia, ni tampoc s'ha estudiat), milions de pot esser boicotegen la sentència del caduc tribunal intel·lectual. Què és cultura, i què no. Interrogar-se sobre la possible elecció, la discriminada tria, vicia l'objecte elegible.
Pensar el fet cultural no pot fer-se a l'antiga usança, de manera dialèctica. Un plantejament que l'empobreix, el falseja, el transforma en una altra cosa: entre el vertader i el fals, quants n'hi van? Definir-lo amb aquests paràmetres només podria tranquil·litzar antics propietaris frustrats.
Si la lluita de classes triomfà, fou, tal volta, en el diminut canvi significatiu de La Cultura a la cultura. La crisi nerviosa que patí el segle XX féu que l'espai cultural s'eixamplés. Cine, televisió, xarxes socials i altres grans edificacions socioculturals de les grans potències han equilibrat, paradoxalment, l'estatus cultural ("he d'anar al cinema perquè arribaré tard a missa", versa Huguet). S'abominen les institucions tradicionals, es desplaça l'autoritat. I aquesta coalició entre nous i antics models produeix pors o inseguretats.
Morelli, escriptor i crític literari que Julio Cortázar proposa a Rayuela, diu que la nostra possible veritat ha de ser una invenció, és a dir, escriptura, literatura, pintura, escultura, agricultura, totes les tures del món. Els valors, tures; la sanitat, una tura; la societat, una tura, pura tura; la bellesa, tura de tures. I la cultura, per ventura, la tura més gran. Tura, la cultura no atura. La terra no és plana. La cultura ni la veritat tampoc. Llegir Antònia Vicens és escoltar que hi ha mallorquines més enllà de l'Escola Mallorquina o més poetes que La Generación del 27.
Els crítics haurien d'estudiar paràmetres, hibridacions i moviments culturals, no la seva cosificació o mort. Renunciar a una entitat homogènia amb una proposta estilística que arrabassi amb marcs establerts. Tele, arts escèniques, música, literatura i, sobretot, societats dins l'ample inventari de producció i anàlisi cultural: visca la interseccionalitat.
Parlem del nostre temps lliure, de la cançó popular. Comentem tuits, sèries i selfies. Donem espai als que no n'han tingut mai, pàgines a l'activitat pagesa i ecològica, a la urbanitat: paràgrafs al pa amb oli, vida a la Xibeca. Publiquem sobre esports, vagues i altres comunicats. Fem fotografies, analitzem festes actuals. Els nous horitzons clamen llibertat(s), feminisme(s) i (homo)sexualitat. Assajos de Marina Garcés i Judith Butler en augment. Doctor Rafael Argullol, no existeix la Vida sin Cultura (El País, 6 de març del 2015) quan EZLN fa vint-i-cinc anys i Bohemian Raphsody monopolitza converses veïnals. La cultura no tura i, senyors acadèmics, Josep Valtònyc s'haurà d'estudiar.
