SI POGUÉS ACORDAR RAÓ I FOLLIA. Em ve al cap aquest vers de J.V. Foix quan conduesc com un eixelebrat ansiós cap a Son Torrella per veure de prop la serra de Tramuntana i comprovar que aquella lluïssor de neu que he vist el matí d'enfora no és un miratge. Foix em duu cap a Brossa que aquest 19 de gener hauria fet cent anys. He començat a recuperar els records de l'amic i mestre Brossa amb la relectura de Joan Brossa o el pedestal són les sabates (Editorial Pòrtic), una entrevista extraordinària que li va fer Jordi Coca el 1971 i que ara es reeditarà de nou perquè duu anys i panys exhaurida. També sortirà una biografia del l'excel·lent crític Arnau Puig, Brossa, escarnidor i burleta (Editoral Comanegra) i una antologia, Poemes transgredits (Editorial Nórdica). En la completíssima entrevista d'en Coca amb en Brossa conta que els anys quaranta visitava mestre Foix com a únic estímul que trobava dins el desert poètic de la postguerra. Hi ha un fragment del principi que m'entusiasma: la trobada amb en Joan Miró. Escolta, Lectora fidel: "En Miró, el vaig conèixer a la casa d'en Foix. Recordo que un diumenge em va presentar en Miró. Jo tenia una gran admiració per en Miró perquè el veia un exponent d'aquest automatisme psíquic que a mi m'interessava. En Miró era molt reservat, recordo que li vaig preguntar si pintava en estat de vigília o bé d'una manera subconscient, i em va dir que ell sempre estava en trànsit poètic per a fer pintura, que mai no se'l provocava. Em vaig quedar una mica parat perquè, noi, hi ha vegades que no hi estàs o no en tens ganes; però ell em va dir que sempre estava disposat, que no hi havia cap tècnica, que quan es posava davant la tela sempre tenia ganes de pintar. Ens vam fer amics, però de moment no vaig aconseguir res més; només el fet de conèixer en Miró. Que ja era força!"
És com si el sentís amb la seva veu rogallosa, la seva mirada irònica i un somriure sorneguer. Em cau damunt l'època darrera quan el vàrem convidar a la UIB per fer una escultura. La Moscafera és una meravella que es troba en el Campus, just davant del rectorat de son Lledó, i que demostra la seva energia per carregar els objectes de vida poètica amb els elements més senzills. Em ve al cap la idea que enguany per recordar en Brossa no estaria gens malament que artistes i escriptors fessin servir la Moscafera per realitzar tota casta d'aproximacions, indagacions, excursions i investigacions que duguessin a carregar de nous punts de vista (sonets, vídeos, pintures, retrats, accions, representacions, etc.) aquesta obra tan singular, enigmàtica i representativa.
Torn a l'excursió serranera. Quan m'acost a les muntanyes de damunt el torrent de Coanegra veig que tant el Puig Major com el Massanella estan tapats. Hi ha una boira grisa i espessa que ho taca tot. Imagín que allà dedins la neu vola i cau lentament damunt totes les coses: les pedres, les herbes, les fonts, els arbres, la vida. Estic una bona estona badocant com si em pensàs que d'un moment a l'altre arribarà un vent redemptor, esvairà la grisor i sortirà l'esplendor de la neu. En canvi de cada vegada fa més fred, hi ha menys llum i es veuen menys les muntanyes.
Un bulldozer arrabassa ametlers morts per la Xilella i tenc unes ganes terribles de plorar.
M'entren ganes de ser el Dant quan viatjava pels nou cels en els versos del Paradís. Acaba de sortir també una edició magnífica de la Comedia (Acantilado), en espanyol, traduïda pel poeta, músic i catedràtic de literatura José María Micó en una versió bilingüe que com diu l'editora Sandra Ollo és llegible, pròxima i fidel al text original.
Me'n torn de Son Torrella amb la coa entre les cames i esper que la boira escampi.
ALLAU DE NOVETATS. Sembla qu es prepari Sant Jordi amb molta d'antelació. La meva amiga Maria Barbal treu una novel·la, L'amic escocès (Columna), que passa els anys de postguerra. Ella és una bona estilista com ho va demostrar amb Pedra de tartera. L'altre amic que ha triomfat amb la seva antologia de poetes LGBTQ, Amors sense casa, treu una novel·la, Ariel i els cossos (Empúries), amb un personatge que fa una festa a l'obra Orlando de Virginia Woolf. El narrador gironí Damià Bardera treu una antologia dels seus contes publicats aquests darrers deu anys, Un circ al pati de casa (Empúries). Toni Sala, narrador de socarel, treu una novel·la Persecució (L'Altra Editorial), amb una dona que es tem que l'home amb qui surt va matar a la seva dona, actualíssim. Blanca Llum Vidal, aquesta amiga poeta acaba de publicar Amor a la brega (Pagès Editors), un llibre escrit en veu alta, pescant paraules. I amb Arnau Pons han traduït El dolor (Labreu Edicions), que és una obra sensacional de Marguerite Duras. Arnau ha fet viatjar al català el difícil Thomas l'Obscur (Flaneur) de Maurice Blanchot i Reixes de llengua (Labreu edicions) de Paul Celan. Paisaje con grano de arena (Lumen) i Instants (Jardins de Samarkanda) són dos llibres meravellosos de Wislawa Szymborka, una poeta quotidiana plena d'ironia, humor i música. Mirian Cano ha traduït les Cartes a un amic alemany (Leonard Muntaner Editor), amb finor i entusiasme. I Xavier Montoliu ha fet servir tota la sapiència en llengua romanesa per traduir De fa més de 2.000 anys (Lleonard Muntaner Editor) de Mihail Sebastian en què un estudiant juga i s'enamora en la Romania d'entreguerres amb el nazisme i antisemitisme covats dins l'atmosfera. Argos el cec o els somnis de la memòria (Quid Pro Quo) de Gesualdo Bufalino, La princesa de Clèves (Quid Pro Quo) de Madame la Fayette i La llantia de Psique (Quid Pro Quo) de Marcel Schwob són tres meravelles clàssiques que cal assaborir. Carles Rebassa, premi Carles Riba d'enguany, treu Sons bruts (Proa). Murakami fineix el díptic La mort del comandador (Editorial Empúries), sobre un pintor tancat en l'antiga casa d'un artista que està en una residència de vells. Xavier Mas Craviotto és un escriptor jove que acaba de guanyar el premi Documenta amb La mort lenta (L'Altra Editorial) sobre dos germans que han tingut la desgràcia de la mort dels seus pares. Víctor García Tur, guanyador del premi Mercè Rodoreda, publica El país dels cecs (Proa), en què intertextualitza la seva lletra amb autors que estima com Herman Melville, Jorge Luis Borges o H. G. Wells.
Una bona llista per descobrir veus noves, rellegir les antigues i passar gust aquest hivern gelat.
