M'agradava explicar als meus alumnes de matemàtiques que fou un matemàtic, Pitàgores (si és que va existir, cosa no comprovada històricament) qui va inventar la relació entre la llargària d'una corda tensada i la nota que aquesta produeix quan la feim vibrar. Amb Pitàgores, o millor dia, amb l'escola pitagòrica, neix la teoria musical.
I és que les matemàtiques i la música estan relacionades. Cert que la música no és només matemàtica, que hi ha altres elements que la fan possible, però en l'anotació musical hi ha quelcom de ciència exacta. Tal com va dir el compositor francès, aficionat als nombres, d'Albert Charles Paul Marie Roussel (qui per cert té una quarta simfonia molt interessant i que mereix ser més escoltada), "La música té elements matemàtics, però no és només matemàtica, és molt més".
I de Pitàgores podem passar al segle XX, època en la qual s'han creat alguns corrents artístics que tenen la matemàtica com a base. L'atzar en concret. Sense oblidar alguns científics il·lustres que haurien estat músics de no haver tengut la dèria de la ciència. És el cas d'Einstein qui va afirmar que veia la física amb esperit musical.
Doncs en el llibre que comentam, Eli Maor, parla de tot això i de molt més a La Música y los números, un recorregut històric que fa que analitzem la música des d'uns altres angles.
El llibre s'obre amb un Prefaci en el qual es cita una frase d'Stravinski: "La forma musical s'assembla a les matemàtiques; tal vegada no a la matemàtica en sí, però sí al pensament i a les relacions matemàtiques". Idò això.
