VOLDRIA SER UN DONADOR DE SOMNIS. Un estimulador de creativitats, un lluitador per l'esperit contra l'irracional, una consciència rebel contra l'angoixa per trobar el sentit del possible i de la invenció: tot això voldria ser en aquest principi de MMIXX.
"Il est grand temps de rallumer les étoiles", ens deia el poeta Guillaume Apollinaire. Sí, cal reencendre les estrelles en aquesta negranit on vivim. I la música es converteix aquests dies freds i clars de gener en un bàlsam indispensable. Escolt Lamento en què la mezzo-soprano Romina Basso acompanyada del conjunt de cambra Latinitas Nostra canta laments, llamentacions, del segle XVII italià d'una forma expressiva i persuasiva que em fan la impressió d'una veu que toca una cortina de pluja, pluja de llàgrimes. Hi ha una espècie de lleugeresa que em fa tremolar. Ador la naturalitat de la dicció, la seva flexibilitat, la seva llibertat. El "Llament d'Ariadna" i el "Llament per la mort de Maria Estuard" són dues cantates que pos un cop i una altre cop perquè em donen les sensacions d'una veu que està tancada dins un pou de tenebra, melangia i malenconia i que mitjançant les modulacions dels llaments és capaç de sortir-se'n. El vent mormola dolorosament entre els pins. Pens en una estela de fa mil anys que desvetllava l'esperit dels antics i de la qual no record cap mot. Només se que em va deixar aquesta mateixa sensació de la veu de Romina Basso: que el món és fet com una tela d'aranya. La veu teixeix al meu voltant xarxes de lligams, molt lleugers i fràgils, que sembla que m'ofereixen l'única llibertat possible.
LA VIDA ETERNA IRRADIA DES DE LES FULLES DEL JARDÍ. Ho assegur. Repassava amb la vista cadascun dels quadrilàters amb arbres i plantes. Enfora explotaven cotxes-bomba, carnatges de batalles, el rumor de la mortaldat s'estenia a traves del fil radiofònic, m'enganyava inventant una faula als esdeveniments. Tornava a passar la vista sobre les fulles de l'heura, les branques del llorer, les capçades dels caquiers, el verí dels baladres, l'explosió de floretineues grogues de la bignònia, l'esplendor dels fassers, l'aridesa punyent de les iuques. El verdet pujava impetuós per les voreres, s'aferrava al frontis del casal, es menjava la calç i ho convertia tot en regalims llenegadissos. El verdet s'enfilava per l'aire i el tenyia amb aquest spleen que no em deixa viure.
Obertures sonores em toquen el cuc de l'orella amb parsimònia: una xarxa de mots cobricela el jardí com una polifonia tallada de cop per una pluja lenta i violenta alhora. La pluja destenyia l'aire i tots els xaragalls eren verds. El cel arrela en la meva carn estremida. Perfils de pensaments escambuixats em deixondeixen a poc a poc. No somnii. Allò no és una revelació. Pens amb els sentits. Sent amb el pensament. No és el títol d'una exposició a Venècia? En puc donar testimoni. Sense dubtes, sense fils, sense moral. Una boirina grisa s'afica pels racons més amagats del jardí: tremol de lluïssors com les fulles, com els arbres, com la verdor.
La pedra angular és l'afecte. L'agulla de la bruíxola es mou en totes direccions. On s'aturarà? No passis pena. Trobaràs els fondals quan aquesta claror de gasa s'acabi. Ella: desesperada es perd per la pantalla de la vida. Un forat negre la vol engolir: una separació?, un assassinat?, un denou? Malavejaràs fins que tenguis alè. Els cànyoms de l'amor no es poden rentar amb detergent. Una ampolla negra es transforma en una trunyella, la trunyella en formiga, la formiga en núvol. La fórmula verbal i l'enigma visual s'encontren. El terror i la bellesa es donen la mà. Com no vols entendre que aquesta dona dins la cambra duu uns records que ballen i boten en totes direccions? És una figura humana de carn i os. La dona estamordida no sap de quin món és. Ja ho val! diu la veu del Cor. Ja ho val! repeteixen les Amigues. Ja ho val! crida Tothom com si no sabessin que el resultat pot ser espaordidor. Incorreguda i dolguda, així es troba. Sense esma per moure un dit. Li posava peixos dins sa naturalesa. La malmenava. Li pegava. L'arrossegava. La feia malbé. No facis capades. Tateix no et mira ningú. Cabòries i daltabaixos t'envolten. No passis pena. La bruíxola s'ha aturat en el punt de l'afecte. No has de passar gens de pena.
CAMINOI. "Les emocions i les delícies de l'aventura", aquest voldria que fos el tema del meu pròxim relat. Ho pensava quan avançava per un caminoi entre una paret seca mig esboldregada i un casetó mig esbucat amb els albons florits envoltant-me per totes parts. Dins el casetó hi ha grafits pornogràfics: pixa i ous, pantafena i perrús. He recordat que d'adolescent aquestes imatges em feien enravenar. Perineu: aquest lloc secret entre el sexe i l'anus, entre mictio i faeces: illa de plers. Pàgina de pell: podria ser el títol d'un poema. Pujar i baixar el temps: això deien els antics que era la literatura. La gorga s'engorga quan diu com els indis siux: "Estim aquesta terra com el nou nat estima el batec del cor de sa mare." El jardí violent: títol d'un altre relat. M'agradaria fer un Llibre de Títols. Potser l'única traça que deixa l'aparició dels invisibles és una encantació sonora perceptible només per l'orella del cor. Depenem dels nostres llocs.
NEGRE I LLUMINÓS. Som una veu que respon a una altra veu. Camín per dreceres quasi esborrades que es perden dins la garriga. El dia és massa clar i el vent gelat de tramuntana em fa mal als ulls. Tot agafa les coloracions ardents dels noms que duu: porrassa, ullastre, roquissar, figuera, teulader, paret seca, herbei, figuera de moro, pi, mata, olivera, colomí, núvol, casa, vinya, ca, solc...
La llum té una netedat i una força extremes. Veig el bosquet com una claror ramificada. Sent un himne, harmonia i joia, que surt de tota la natura. Em dic: Guarda, intacta, la teva feblesa. No puc deixar de mirar el cel i estimar-lo. Esquelles d'un ramat de cabres es reparteixen amb precisió i delicadesa per l'aire on avanç.
L'espai és tendre i familiar i, alhora, misteriós i infinitament llunyà.
