Bon cop de mà (o de nas) sobre la taula. Un primer llibre publicat i amb destresa narrativa a bastament i fet amb ganes no dissimulades. Quina tocada de nassos!, com hem dit primer escrit editat de l'autora Ruth Tormo (periodista i narradora), és un bon relat, ben fet, divertit, amb expressió generosa de sensibilitat i, en aquest cas, de comprensió del món pre-adolescent. Ai, però! Qui redacta aquesta ressenya hauria de ser recusat, com certs jutges espanyols al judici que s'aproxima del qual no cal parlar-ne aquí, per ser part interessada i per ja haver opinat favorablement sobre la questió en la seva condició de membre del jurat del 37è premi de narrativa infantil i juvenil Guillem Cifre de Colonya que cada any, tenaçment, convoca Colonya (Pollença). Quina tocada de nassos! és l'obra guanyadora de l'edició corresponent a 2018. Novetat absoluta, doncs.
Abans de ser recusats, exposarem raons per les quals aquest llibre és ben rebut en la plaça pública. El que, d'una banda, conta el text és atractiu. I a més, l'editorial Barcanova, que edita les obres guanyadores d'aquest premi des de fa uns anys, n'ha fet un exemplar agradable en format, simpàtic en disseny i molt llegible en tipografia. També s'hi han inclòs com a lleugers complements oportuns en forma d'il·lustracions que són o poden semblar notes a peu de pàgina simplement per reforçar detalls del contingut exposat en el text. També és un bon treball, el d'aquestes quasi anotacions dibuixades. Gibet Ramon n'és la responsable.
Quina tocada de nassos! enganxarà els lectors jovenets. Especialment, els qui, per pura creixença, comencen a abandonar les (suposadament) plàcides platges de la infantesa per afrontar els temporals imprevistos en la rocosa costa de la pre-adolescència i posterior adolescència. Aquí abandonam seguretats i ens trobam amb problemes i reptes. Aquí potser hem de deixar enrere voluntàriament aquelles seguretats i hem d'acceptar amb seny i amb esperança allò que ens ha de venir i que inevitablement ve. Ara és el moment de definir qui i què i com volem ser. Podem triar: ser com els altres volen que siguem, actuar sota l'empara i la imposició de les opinions d'un grup, per exemple, o reivindicar la nostra capacitat de ser un tipus singular amb iniciativa personal, que assumeix riscs. Un temps, també, per questionar, i per comprendre, què significa de veres l'amistat. I encara per conèixer per primer pic el que ja és amor.
Mila tria. I tria bé. Liam mereix aquesta tria, i en certa manera l'estimula. Bravo per la teoria de Liam del DiMiFu pel que fa al nostre comportament amb els que, per alguna raó o circumstancia, són (som) diferents o ens ho pensam. Notem que Mila i Liam són anagrames: Ruth Tormo sap el que fa. Són fets, els seus dos protagonistes, dels mateixos ingredients (incerteses, dubtes, sentiments, mancances, expectatives), i els seus noms porten les mateixes lletres. Són dues vides distintes. No alliberades de complicacions.
Bons secundaris: el tiet, Na Vicky (a estones Victòria), els pares i mares respectius (just apuntats), i sobretot el beagle de nom Galileu i la porqueta vietnamita nana, na Menta, dues peces que compendien, en la seva relació insòlita, la simpatia que s'escampa des de cada pàgina del relat. I la bona traça de l'autora, que ens ho explica tot amb afecte i molt eficaçment. Un terratrèmol no esperat obre una porta a la fantasia en certa part del llibre. Una bona ocasió perquè es mostrin temors i siguin fetes les primeres confidències de nous sentiments.
