Poesia és curiositat per l'ocult, transgressió voluntària, provocació interrogativa, possibilitat subversiva i llibertat permanent contra qualsevol ordre lingüístic, moral i polític. La tesi de Jaume Munar a El futur. Poesia de la inexperiència planteja la condició poètica i el seu diàleg amb les estructures socioeconòmiques contemporànies: per una banda, un mercat que converteix la poesia en marca vàcua i, per l'altra, la necessitat i possibilitat contingent que la poesia té per enderrocar les restriccions estructurals del medi. Valent i frontal, el text proposa dos tipus d'abordaments literaris:
a)Una autoanomenada poesia, ancorada en el passat i a la conformació que comporta allò remot, tergiversant no només el significat poètic sinó també el passat mateix, artificialment lligat a un temps subsegüent com aposterioritat causal i inamovible: teatre històric perpetuat amb un simulacre de poesia. U
b)Una poesia de la inexperiència, del futur, llibertària per naturalesa i que nega l'anterior determinisme temporal: un artefacte viu perquè persisteix enfilant-se per racons inèdits, desconstruint passat, present i tota estructura de poder que arracona el lector a la primera classe de poesia.
Tanmateix, l'autor de l'assaig no vol analitzar la poesia del passat com a fenomen que creix en resposta a una demanda purament estètica, natural i desinteressada. No és gratuït -exposa l'escriptor felanitxer- el desplaçament de la poesia circumstancial cap a versos merament sentimentals. El triomf de la poesia amish focalitzada en l'espectacle mitològic d'un autor esdevingut màrtir que ens complau amb la seva experiència. Tampoc ho és la inflamació del Jo en forma de poesia-dietari; l'autoficció d'un egopoeta romàntic que ven la seva obra com si fos autobiogràfica. Així com diu el llibre, la reducció del gènere sota aquests paràmetres amaga l'estratègia d'inhabilitar-la com a eina de coneixement.
Si entenem cultura com a denominador ideològic, els engranatges culturals que l'estat i les multinacionals utilitzen per expulsar altres formes culturals són nombrosos. I Munar els anomena sense miraments: premis literaris publicoprivats amagant traspassos d'influència mediàtica, una editorial prestigiosa que se'n beneficia i un estat que aplaudeix la proliferació nacional de futures estrelles del pop poètic actual, l'inabastable intercanvi comercial d'autors i no del valor dels suposats béns literaris. En definitiva, un capritxós clientelisme al servei del capitalisme financer. Les portes giratòries també són culturals.
D'aquí en resulta una poesia definida per la marca-autor, acomodada a través de la influència de les xarxes socials i la proliferació del gènere d'autoficció. La poesia del passat, sosté la tesi de Munar, s'aferra a la construcció d'un Jo categòricament inassolible a la literatura. Tenim així una literatura petrificada com una foto d'instagram, un exhibicionisme purament solipsista que beu de l'intercanvi simultani de likes.
La poesia del passat també s'infesta de la perillosíssima fusió entre ficció i realitat: entre la historieta que escrius i la història que ets: la paradoxa de fingir que no es fingeix. L'autor d'El futur assenyala que l'heroi fictici romàntic s'ha rebaixat a la ficció de la tele realitat humana, al somni de la self-madecelebrity mancat d'humilitat intel·lectual. I el residu d'aquest màrqueting imperial n'és un consumidor que, contràriament al que exigia Hans-Robert Jauss, queda rellevat a un paper secundari.
De manera que, la conformació d'un focus creatiu sobre el Jo sentimental i no sobre l'alteritat inexperimentada, redueix l'art a mite decoratiu. Una situació que ajuda a reforçar l'hegemonia política sobre societats culturalment paralitzades i, per tant, més vulnerables, traïdes per un artista que renuncia a qüestionar el poder. És a dir: a fer poesia. L'escriptor mallorquí ho té clar: l'alienació poètica i lingüística és també alineació política i mental. La tasca del poeta és, concreta Munar, la de l'infiltrat, no la d'heroi extravagant; l'artista penetra dins el complot social per, finalment, sabotejar-lo.
Al famós llibre sobre el judici d'Eichmann a Jerusalem, Hannah Arendt planteja la infinitat de llocs comuns que empra un dels responsables directes de la solució final. I és aquí on el fet poètic hi juga un paper clau. Dins l'arriscada tasca d'exposar contradiccions, la poesia ha de rompre amb normes lingüístiques i mentals. Lleial a la seva missió d'esdevenir pionera, surt a la recerca de futur, a profanar les respostes del present amb preguntes que obrin camins i possibilitats d'alteritat que transgredeixen límits de l'experiència. ("Les preguntes són/ els genitals de l'ésser" versa el mateix Munar al poemari La pietat del pensar). La poesia no és sempre quelcom; la poesia sempre pot ésser quelcom. Com també reitera al text amb multitud de referències poètiques (Hölderlin, Rilke, Celan), filosòfiques (Wittgenstein, Heidegger) i locals (Vinyoli, Bonet i Bauçà), la poesia té la missió d'afrontar el problema del llenguatge, intrínsecament lligat al conflicte social.
La poesia de la inexperiència aniquila el Jo poètic, l'esgarrinxa amb les ungles d'un autor que es sacrifica en favor del poema. I ho fa amb la missió de suspendre veritats dogmàtiques, deformar lectors, coneixement i societats; reconstruint la comunió entre ésser i pensar, construint futur. A la lluita a vida o mort entre el poeta i el poema només un dels dos pot sobreviure, conclou l'autor d'aquest assaig ric, provocador i transgressor com la poesia que defensa.
