Després de la publicació del psicodèlic, barroc i magistral Sgt Peppers i de la banda sonora de Magical Mistery Tour, els Beatles decidiren reunir trenta cançons en un doble àlbum, el conegut com a Disc blanc, del que ara es compleixen cinquanta anys de la seva aparició, en novembre de 1968. Aquesta vegada els arranjaments musicals serien senzills, fora de l'experimentació de treballs anteriors (amb l'excepció de Revolution 9), el disc es titularia simplement amb el nom del grup i la coberta seria completament blanca, la qual cosa deixà bocabadats a tots els seus fans perquè contenia cançons d'una qualitat sorprenent.
El doble LP The Beatles va ser enregistrat als estudis EMI i Trident entre maig i octubre de 1968. Després de les corresponents mescles va ser editat en el Regne Unit el 22 de novembre de 1968 i als Estats Units el 25. Moltes composicions del nou disc van ser inspirades en l'Índia, després d'un curs de meditació transcendental a Rishikesh (febrer-març de 1968) i d'on es diu que van tornar separats, diferents, fins i tot irritables i enfadats. En una atmosfera enverinada, es van barrejar problemes personals i econòmics.
Les sessions van ser difícils, polèmiques i tibants. Cada Beatle enregistrava la seva cançó i la resta contribuïa com si fossin músics contractats. Es notava el buit del manager Brian Epstein, mort l'agost de 1967. La tensió entre John i Paul era evident, i també entre Paul i George Harrison. La presència de Yoko Ono en els estudis crispava encara més l'ambient. Fins al productor George Martin es va enfadar una vegada, cosa rara per la paciència de la qual tenia fama. L'enginyer de so Geoff Emerick va dimitir durant les sessions d'enregistrament, fart de la lamentable situació a la qual s'havia arribat. Crida l'atenció, per exemple, l'escassa participació de John Lennon en les cançons de George Harrison, que, en canvi, sempre va reconèixer l'ajuda de Paul a l'hora de polir les seves idees, encara que fora a costa de més d'una discussió. Cal recordar que el grup treballava en una pista base i després s'hi afegien els corresponents overdubs i orquestracions en sales diferents.
Parlem ara de les principals contribucions de cada membre del grup, i encara que continuava el tàndem Lennon-McCartney, les composicions eren d'un o de l'altre, cosa que s'intueix no només per estil de cadascun sinó per la veu solista. John Lennon n'era l'autor de cançons com són Dear Prudence, Julia o Yer Blues; Paul va contribuir amb Helter Skelter, Back in the USSR o Blackbird; de les cançons de George Harrison en destacam While my guitar gently weeps, amb Eric Clapton a la guitarra solista; finalment Ringo va compondre Don't pass me by i cantà el tema que tanca el disc, Good Night, que era de John.
