LA BELLESA DE L'HOME FETA ESCRIT I FOTOGRAFIA. El poeta Blai Bonet i el fotògraf Toni Catany eren amics. Crec que alguns dels millors retrats que hi ha d'en Blai Bonet són obra d'en Catany. Hi ha un text d'en Blai revelador: "Ahir vaig rebre el magnífic retrat que em feres l'estiu passat. És una obra completa. L'emmarcaré, i serà el quadre del perfil d'una moneda que mai no es tornarà repetir... com diu Lorca en un vers." I devers el principi dels anys noranta en Toni va trobar uns mots del poeta en què sortien les dues paraules detonadores Somniar Déus. I aquesta troballa blaibonetiana va ser la llavor que impulsà tot un treball de col·laboració fructífer i extraordinari entre dos amics artistes que mostren i demostren el seu valor creatiu. Primer de tot al llibre Somniar Déus (Lunwerg, 1993), i ara en aquesta exposició que es va inaugurar al Centre Cultural Sa Nostra el passat 29 de novembre i que durarà fins al dia 1 de febrer de 2019, sota els auspicis de la Fundació Toni Catany i la Fundació Mallorca Literària. L'artista i comissari Antoni Garau va dir: En Toni Catany coneixia en Blai des dels anys 60 i compartia amb ell la fascinació per la paraula, però també pel món de l'art i de la pintura." Garau ha fet un muntatge expositiu en què es reflecteix d'una forma clara i precisa la sintonia que els dos artistes mostren en els seus treballs respectius i ha aconseguit que les 125 fotografies (quaranta d'aquestes inèdites i quatre polaroides transportades damunt seda que són obra única i, també, inèdites) i els nombrosos textos apareguin davant l'espectador amb nitidesa, originalitat i elegància. Llegir les paraules alades d'en Blai i veure les fotos llampants d'en Toni produeix arcs voltaics, et calfreda sempre seguit. L'exposició està dividida en quatre parts: L'obscura memòria del cos (fotos molt estàtiques en què la tècnica del calotip fa fer virgueries al fotògraf), Haver per nom somni (fotos del llibre), Així com farien l'amor els Déus (aquí es va més enllà del nu masculí solitari i els cossos es nuen per mostrar allò que diu el poeta: "dos en flor") i L'expressió és la casa del cos (cares i color fan que es pugui veure la fesomia dels Déus).
Les fotografies estan fetes amb la tècnica del calotip i permeten que Catany encercli el cos dels déus humans des de totes direccions i en picats i contrapicats. "Els grecs divinitzaren el cos humà amb l'escultura, per què jo no ho puc fer amb la fotografia?", deia en Toni amb totes les seves raons. I aconsegueix amb les seves imatges esculturitzar la carn expressiva fins a aconseguir efectes de relleu i de perspectiva singularíssims. S'han organitzat tota una sèrie d'activitats al voltant de l'exposició com visites guiades, recitals poètics del llibre Amors sense casa (Angle Editorial), una conferència, "Cos i fotografia", a càrrec de Joan Carles Oliver, un taller de sexualitat, "Cos/Sóc", i altres activitats educatives dirigides als estudiants de secundària.
Imatges i textos que en aquests temps de retallada de les llibertats són vius, profunds i provocadors. Una anècdota que pot agafar aires de categoria. La directora de la Fundació Mallorca Literària, Carme Castells, quan érem dins la inauguració em va contar una feta ben brutal. Havia enviat un post per penjar al Facebook amb imatges de l'exposició i un text i va veure amb sorpresa que Facebook li va censurar les fotos. Mal temps per a l'art quan la censura ataca les imatges artístiques. Supòs que Facebook no sap res d'art i quan veu un cos d'home nu tant li és si és una obra d'art o pornografia barata.
Us recoman aquesta exposició, Somniar Déus, perquè és un fita per veure la conjunció del treball de dos fars de la literatura i l'art que ens poden orientar molt bé entre les aigües procel·loses d'aquests temps difícils i convulsos.
Quan surts de l'exposició ets més lliure, ets més bo i ets més feliç!
UN RECORD. Sempre li deia que estava alabadíssim de tenir en ell un retratista de cambra que m'havia fet fotos des dels llunyaníssims anys seixanta del segle passat fins suara. Ell tenia la saviesa de saber captar les vibracions fondes de les persones i immobilitzar-les en una imatge eterna que copsava l'esperit del retratat a través dels gestos de la seva carn. En Toni havia fet molts de reportatges de "noces, batejos i comunions", i això estic segur que havia estat una escola ben rigorosa i estricta de saber trobar les expressions més justes i planeres per mostrar als protagonistes d'aquests esdeveniments familiars aquests moments memorables. Sí, en Toni sabia caçar al vol les coses memorables. Això no es fa empès per la sort, l'atzar o la casualitat. Per aconseguir la força dels retrats, la bellesa dels nus, la riquesa dels paisatges, la vida de les natures mortes calien moltes de recerques, moltes de proves, moltes de repeticions, moltes hores de feina per arribar a la guspira que ho encenia tot.
UN GRAN SENSIBLE. Toni Catany era un gran sensible i això impregna tota la seva obra, que està feta amb una voluntat poètica d'atènyer sempre un fragment de bellesa. Adorava la pintura i la seva mirada podia seguir la màxima de Paul Gauguin, que havien fet seva els fotògrafs pictorialistes: "Fer visible l'invisible". Sempre va defensar la subjectivitat del punt de vista, de l'enquadrament i de la llibertat del fotògraf enfront de la suposada objectivitat de la càmera. Totes les tècniques que feia servir estaven al servei de la seva creativitat. En la darrera conversa que vàrem tenir per telèfon parlàrem d'un pintor del segle XVII, Juan Fernández el Labrador, un home que feia natures mortes amb raïms. Ell el coneixia i l'admirava. Li vaig dir que el considerava com un germà de l'ànima seu que amb unes pinzellades invisibles ens donava aquells mons bellíssims que semblaven fotografies. I en Toni feia el mateix a l'inrevés: amb les seves clarors, amb els seus enfocaments, amb les seves platinotípies fetes amb sals de platí i de pal·ladi, també pinzellades invisibles, ens donava aquelles imatges d'una poeticitat extraordinària, vivíssima, aquelles fotografies que semblaven pintures. I ell no pretenia fer pintura sinó una altra i alta cosa: aconseguir mostrar totes les possibilitats expressives de la càmera fotogràfica. Parlàrem també de dos llibres que va deixar inèdits. En un ens fa conèixer les ceràmiques vilafranqueres del pintor Miquel Barceló amb un joc de clarobscurs que converteixen l'obra barceloniana en una festa de la imaginació més secreta. En l'altre Catany fotografia fragments de velles parets llucmajoreres que l'atreien amb un homenatge claríssim a un Antoni Tàpies que estimava. Quina casualitat més clara que tres pintors ocupassin la nostra darrera conversa que per a mi a posteriori es convertí en un epitafi: Toni Catany, pintor de bon de veres.
